Dídac Ruiz, la filosofia de l’entusiasme
De Dídac Ruiz n'han quedat dos rastres que situen l' autor més com un personatge que com una persona. Una és la frase de Josep Pla en el sentit que els anys que va dirigir el psiquiàtric de Salt (entre 1909 i 1919) foren «una de les coses més grosses que han passat en aquest segle en aquest país» i l' altra el llibre ridiculitzador que el 1925 li dedicà el que havia estat el seu amic, Prudenci Bertrana, Jo! (Memòries d'un metge filòsof). El 1910 amb el mateix Bertrana havia publicat el pamflet La locura de Álvarez Castro, un assaig en què defensaven que Álvarez de Castro, el militar que defensà Girona durant la Guerra del Francès, no era un heroi sinó que estava boig, el que provocà un escàndol monumental a la societat i premsa tradicionalista gironines. La seva vida és plena de rumors no provats i invencions biogràfiques que féu ell mateix, anades i vingudes per Europa i publicació continuada d'obres diverses que dibuixen un autor interessat per molts temes i alhora apassionat i excèntric. Sí que podem afirmar que va néixer a Màlaga el 1881 i morí a Tolosa de Llenguadoc el 1959 i durant la seva vida destacà com a filòsof, metge psiquiatra, escriptor, conferenciant i ideòleg. Va viure a molt diverses ciutats, com París, Barcelona, Biarritz, Tolosa..., escrigué en català, castellà, italià, francès i alemany; i visità països com Egipte o Palestina. Destacà com a creador d'un pensament filosòfic propi, «la filosofia de l'entusiasme», de la qual en feu difusió al llarg de la seva vida. De formació nietzschiana, les seves idees i seva actitud vital cridaren l' atenció de destacats intel·lectuals de l' època com Joan Maragall, Carles Rahola o Salvat-Papasseit. S'introduí en ambients modernistes a finals del segle XIX i aquest fou el voltant que l'acollí a Barcelona quan hi arribà procedent de Màlaga. La coneixença de Lluís Gaspar de Sentiñón, metge socialista llibertari i catalanista, l’apropà a l’àmbit ideològic, espai ideològic que no abandonà mai i que, amb la proclamació de la República i la seva tornada a Barcelona el portà a escriure a Solidaridad Obrera i a ser director d’una escola racionalista alhora que s’apropava al naturisme. Les seves obres són moltes i tracten molt diverses temàtiques, des de la medicina fins a la filosofia, narrativa o estudis diversos.
L’any 1908
publicà Del poeta civil i del cavaller. Es tracta d'un llibret del moment
en què Ruiz publicava articles a El Poble Català, editat a la Biblioteca
Popular de «L’Avenç». Segons Gavaldà Roca, Dídac Ruiz hi proposa que els
«cavallers» instaurin la «Dictadura espiritual de Catalunya, amb la poesia
utilitzada com a element d'educació social. Aquest aplec de textos va tenir
molta influència sobre Salvat-Papasseit i els seus articles sobre la nació i el
socialisme, fins al punt que Ruiz n'esdevingué un referent inexcusable i fou un
dels autors que Salvat publicà en el primer número d'Un enemic del poble.
En el llibre hi ha constants crides a fer ús de la llibertat que l'experiència
estètica, que l'acte entusiasta, comporten: «Sentiu-la, la llibertat, per
fer-vos dignes de tenir-la un dia. Sentiu-la per exigir-la; feu-la carn
vostra». En l'article que aquí reproduïm, Ruiz defensa que la nació és un espai
de vida perfectament actual i que la independència, malgrat sigui una paraula
que pugui horroritzar alguna gent, és una tendència tan natural com la mateixa
nació, «Perquè la Nació és la vostra llengua i el vostre cor, els vostres ulls
i la vostra intel·ligència» i la llibertat esdevé el màxim ideal.
* * *
Texto publicado en el primer volumen del Llibre Negre, una antología de textos —compilados por Jordi Martí Font— que intentan profundizar en la memoria libertaria independentista del ámbito catalán.
No hay comentarios:
Publicar un comentario