DIEGO RUIZ: «EL PREU DE LA VIDA» (1907)

El Poble Català, 18 de gener de 1907

 

DIEGO RUIZ: «LA SUPRESSIÓ DELS POBRES» (1907)

El Poble Català, 10 de gener de 1907

 

DIEGO RUIZ: «LA VOLUNTAT DE SOMNIAR» (1907)

El Poble Català, 18 de desembre de 1907

 

DIEGO RUIZ: «ANDRÉ CHÉNIER Y LA CONSCIÉNCIA RADICAL» (1907)

El Poble Català, 12 d'octubre de 1907

 

DIEGO RUIZ: «CRIDA ALS ESTUDIANTS» (1907)

El Poble Català, 16 de novembre de 1907

 

DIEGO RUIZ: «JOVENTUT I SENSIBILITAT» (1907)

El Poble Català, 5 d'octubre de 1907

 

DIEGO RUIZ: «JOVENTUT I GLÒRIA» (1907)

El Poble Català, 28 de setembre de 1907

 

DIEGO RUIZ: «JOVENTUT I ESTUDI» (1907)

 El Poble Català, 20 de setembre de 1907

DIEGO RUIZ: «FAM I SED DE CULTURA» (1907)

El Poble Català, 14 de setembre de 1907

 

DIEGO RUIZ: «LA QÜESTIÓ PRÈVIA EN LA POSSIBLE ACCIÓ DE CATALUNYA SOBRE ESPANYA» (1907)

El Poble Català, 18 de maig de 1907

 

DIEGO RUIZ: «ELS AMICS DELS PEIXOS I ELS AMICS DELS HOMES» (1907)

El Poble Català, 16 de juliol de 1907

 

DIEGO RUIZ: «PER LA DIGNIFICACIÓ DEL MÍTING» (1907)

El Poble Català, 7 de juliol de 1907

DIEGO RUIZ: «PER LA TERCERA EVOLUCIÓ DEL CATALANISME» (1907)

 El Poble Català, 27 de març de 1907

JOSEP FARRAN I MAYORAL ELOGIA A DIEGO RUIZ (1919)

 La Revista, 1 de maig de 1919

AURORA BERTRANA RECUERDA A DIEGO RUIZ [III] (1973)

 

Mentre ell seguia el pare al seu estudi, jo continuava sota la gran impressió que el doctor Ruiz m'havia causat. No pensava a reprendre l'estudi de La Fileuse, pensava en Dídac Ruiz. Era un home la presència i la paraula del qual no podia deixar indiferent cap persona sensible.

La mateixa impressió que a mi, segurament molt més forta encara, va produir en el pare. A taula, a l'hora de dinar, no vam parlar sinó d'ell. I, certament, no seria la darrera vegada que els comentaris sobre el cèlebre doctor acompanyarien l'àpat.

Dídac Ruiz havia anat a Girona a fer oposicions per a plaça de director del Manicomi de Salt, vacant en aquell moment. Era un home intel·ligentíssim, instruït, gran conversador. Coneixia alguns idiomes. Feia poc temps que havia tornat d'Itàlia, on residia darrerament. Barrejav­a paraules italianes a la conversa. Era andalús. Parlav­a el castellà amb un atractiu accent estranger, i el català amb un escaient accent castellà. Amb mi tan aviat em parlava en castellà com en català. Amb el pare, sempre en català.

El pare, parlant del doctor Ruiz, deia que era un dels homes més intel·ligents i lliures de prejudicis que havia trobat en la seva vida.

Aurora Bertrana, «Dídac Ruiz entra en escena», Memòries fins al 1935, 1973

Aurora Bertrana durante los años en que residió en la Polinesia francesa (1926-1930)

 

 

AURORA BERTRANA RECUERDA A DIEGO RUIZ [II] (1973)

 

Jo estudiava el violoncel. Davant els meus ulls ben col·locada en el faristol hi havia la partitura de La Fileuse de Dunkler. Jo tenia —sempre l'he tingut— facilitat per a la música, però aquesta facilitat es converteix en nul·la quan es tracta d'execució, de pua tècnica instrumental. Aquesta només l'adquiriria estudiant aferrissadament escales, arpegis, cops d'arquet. Malauradament per a la violoncel·lista que jo podia haver estat em mancava paciència i perseverança. Però aquell dia excepció i durant una breu estona, jo repetia i repetia els passatges més difícils de La Fileuse en una improvisada cambra de música, ben tancada i barrada. Adesiara reposava amb la punta de l'arquet estintol mentre el pensament se'm perdia en somnis de literatura, d'amor, d'aventura...

En una d'aquestes pauses vaig sentir darrere la porta tancada, molt a prop del forat del pany, una veu mascla que repetia, nota per nota, la melodia que jo estudiava. Era només un subtil murmuri ben ritmat, ben afinat, com l'eco del meu violoncel mateix, però amb més gràcia, amb més lleugeresa.

D'un bot vaig posar-me dempeus. En obrir la porta d'una revolada em topava amb un home barbamec, fi de rostre, intel·ligent d'expressió. Els seus ulls sota el vidre mirotejant de les ulleres, llançaven guspires de malícia. Em somreia amb un somriure un poc hermètic. Es va presentar:

—El doctor Dídac Ruiz. Espero el vostre pare. Perquè suposo que vós sou l'Aurora, la filla d'en Prudenci Bertrana ...

—Entreu.

I li vaig fer pas.

Aurora Bertrana, «Dídac Ruiz entra en escena», Memòries fins al 1935, 1973

AURORA BERTRANA RECUERDA A DIEGO RUIZ [I] (1973)

Ja en temps llunyans, quan vivíem a Girona, el pare se sentia atret per la personalitat del doctor Dídac Ruiz, director del manicomi de Salt, i m'emmenava sovint amb ell a passar tardes senceres a l'Asil, a mi em preocupava molt aquella malaltia, de la qual, a estones, semblava encomanat el propi doctor Dídac Ruiz, per bé que dotat d'una brillant intel·ligència.

Aurora Bertrana, «Música i demència», Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, 1973.

DIEGO RUIZ: «EL POETA DE LA INDIGNACIÓ» (1907)

El Poble Català, 27 de juliol de 1907

 

DIEGO RUIZ: «DE LA POESIA CIVIL: GOETHE Y EL POBLE» (1907)

El Poble Català, 17 d'agost de 1907

 

DIEGO RUIZ: «SACRIFICI I COMERÇ» (1907)

El Poble Català, 27 de juliol de 1907

 

DIEGO RUIZ: «LA POLÍTICA D'IDEES: NOVES CONFESSIONS ALS FILLS DE LA NACIÓ CATALANA» (1907)

 El Poble Català, 23 de febrer de 1907

DIEGO RUIZ: «DE L'ESTÈTICA DEL MOVIMENT NACIONALISTA» (1907)

 El Poble Català, 3 de juny de 1907

DIEGO RUIZ: «DE "DILETTANTI" A CRIMINAL» (1907)

     El Poble Català, 21 d'abril de 1907