Mentre ell seguia el pare al seu
estudi, jo continuava sota la gran impressió que el doctor Ruiz m'havia causat.
No pensava a reprendre l'estudi de La Fileuse, pensava en Dídac Ruiz. Era un home la presència i la paraula del qual no
podia deixar indiferent cap persona sensible.
La mateixa impressió que a mi,
segurament molt més forta encara, va produir en el pare. A taula, a l'hora de dinar, no vam parlar sinó d'ell. I, certament, no seria
la darrera vegada que els comentaris sobre el cèlebre doctor acompanyarien l'àpat.
Dídac Ruiz havia anat a Girona a fer
oposicions per a plaça de director del Manicomi de Salt, vacant en aquell
moment. Era un home intel·ligentíssim, instruït, gran conversador. Coneixia alguns idiomes. Feia poc
temps que havia tornat d'Itàlia, on residia darrerament. Barrejava paraules
italianes a la conversa. Era andalús. Parlava el castellà amb un atractiu accent estranger, i el català amb un escaient accent castellà. Amb mi tan aviat em parlava en
castellà com en català. Amb el pare, sempre en català.
El pare, parlant del doctor Ruiz, deia
que era un dels homes més intel·ligents i lliures de prejudicis que havia trobat
en la seva vida.
Aurora Bertrana, «Dídac Ruiz entra en escena», Memòries fins al 1935, 1973
 |
| Aurora Bertrana durante los años en que residió en la Polinesia francesa (1926-1930) |
No hay comentarios:
Publicar un comentario