Jo estudiava el violoncel. Davant els meus ulls ben
col·locada en el faristol hi havia la partitura de La Fileuse de Dunkler. Jo
tenia —sempre l'he tingut— facilitat per a la música, però aquesta facilitat es
converteix en nul·la quan es tracta d'execució, de pua tècnica instrumental.
Aquesta només l'adquiriria estudiant aferrissadament escales, arpegis, cops
d'arquet. Malauradament per a la violoncel·lista que jo podia haver estat em
mancava paciència i perseverança. Però aquell dia excepció i durant una breu
estona, jo repetia i repetia els passatges més difícils de La Fileuse en una
improvisada cambra de música, ben tancada i barrada. Adesiara reposava amb la
punta de l'arquet estintol mentre el pensament se'm perdia en somnis de
literatura, d'amor, d'aventura...
En una d'aquestes pauses vaig sentir darrere la porta
tancada, molt a prop del forat del pany, una veu mascla que repetia, nota per
nota, la melodia que jo estudiava. Era només un subtil murmuri ben ritmat, ben
afinat, com l'eco del meu violoncel mateix, però amb més gràcia, amb més lleugeresa.
D'un bot vaig posar-me dempeus. En obrir la porta d'una
revolada em topava amb un home barbamec, fi de rostre, intel·ligent
d'expressió. Els seus ulls sota el vidre mirotejant de les ulleres, llançaven
guspires de malícia. Em somreia amb un somriure un poc hermètic. Es va
presentar:
—El doctor Dídac Ruiz. Espero el vostre pare. Perquè
suposo que vós sou l'Aurora, la filla d'en Prudenci Bertrana ...
—Entreu.
I li vaig fer pas.
Aurora Bertrana, «Dídac Ruiz entra en escena», Memòries fins al 1935, 1973
No hay comentarios:
Publicar un comentario