Diego José Ruiz Rodríguez
El 13 de gener de 1881 neix a Màlaga (Andalusia) —altres fonts diuen en 1883 o el 15 de març de 1882— el metge, filòsof, literat, agitador anarquista, independentista andalús i català i francmaçó Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez, a vegades signava Dídac, que utilitzà pseudònims com L’Estudiant de l’Entusiasme, Bibarrambla, Dídac Franss Opallinae, Peter Pynton i Ruiz Arnau. Era germà del pedagog i anarquista [José] Antonio Ruiz Rodríguez.
Orfe de pare, el metge malagueny Diego Ruiz de los Cobos, —diuen que cosí del pintor Pablo Picasso [erroni]— viu els primers anys a Còrdova (Andalusia) i a Granada (Vega de Granada, Andalusia) fins que es trasllada a Barcelona on estudia els darrers cursos de batxillerat, coincidint amb Eugeni d’Ors, i obté el títol el 1896, destacant com alumne brillant. Viu a casa del seu oncle matern i Estimat Gà.·. Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic d’Higiene de la Facultat de Medicina Privada i Pública de la Universitat de Barcelona (UB), de la qual fou rector en 1901, i que vivia a Barcelona des de 18[74], amb qui col·labora a Gaceta Médica Catalana donant contingut a la Revista Crítica Bibliogràfica. El Gà.·. Rodríguez Méndez era membre de la Resp.·. Lògia Constància, a l’Or.·. de la Vila de Gràcia, amb el nom simbòlic de Pasteur. Aquest Taller maçònic es fundà en 1880, amb el núm. 17 de la Confederació Maçònica del Consell de Sevilla (C.·.M.·.C.·.S.·.); amb el núm. 99 del Gran Orient Espanyol (G.·.O.·.E.·.) en 1882 i amb el núm. 94 del Gran Orient Ibèric (G.·.O.·.I.·.), format majoritàriament per maçons antillans en la primera època, va desaparèixer poc després de 1893. Diputat a les Corts espanyoles en 1914, morí en 1919. Era amic del metge Luis Carlos Gaspar de Sentiñon (1835-1903), lliurepensador, anarquista proper al G.·. Giuseppe Fanelli i dirigent de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en temps de l’Estimat Gà.·.M. A. Bakunin.
El Gà.·. Diego Ruiz es llicencia en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el 1901 [no va acabar els estudis], tot i que un any abans ja ha publicat el seu primer treball especialitzat en Psiquiatria i que titula la Fisiologia del Sueño.
En els anys d’estudiant, el Gà.·. Diego Ruiz havia conegut, a través del seu oncle, Lluís Gaspar de Sentiñón, amb unes idees de lliurepensador i anarquista que el van influir notablement durant tota la seva vida i a qui, anys després, li dedica el seu llibre El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella.
El 1901, enceta una col·laboració particular amb La Vanguardia publicant una sèrie d’articles de temàtica diversa tot i que predominantment filosòfica i política.
Les seves idees, però, les projecta en diverses publicacions com Luz (1898), El Poble Català, La Publicidad (1907), L’Enemic del Poble, Papitu, Brand, Pèl i Ploma, Forma, Catalonia, Estudios o Solidaridad Obrera.
 |
| Giosue Carducci |
El 1905, el Gà.·. Diego Ruiz ja es troba a París (Illa de França) estudiant Geometria i Àlgebra a la vegada que es mou pels cercles culturals parisencs on coneix el filòsof racionalista francès Emile Boutreux (1845-1921), amb qui conservarà l’amistat durant anys. D’aquesta època, és la Genealogía de los símbolos, text en què el jove psiquiatre es defineix com «el filòsof de l’entusiasme».
De tornada a Catalunya, exerceix la Psiquiatria alhora que inicia una activitat frenètica amb la publicació de diversos assajos de temàtica psicològica, psicopedagògica, contes, etc. També, es multiplica com a conferenciant en diferents seus i especialment a l’Ateneu Barcelonès, a l’Ateneu Enciclopèdic Obrer o al Museu Pedagògic Experimental.
El 1906, amb l’aparició de la seva Teoría del acto entusiasta, el Gà.·. Diego Ruiz deixa ben clar que «posa la seva paraula i la seva ploma al servei d’una Catalunya Espiritual […] per fer de Barcelona un centre de filosofia». De fet, ben aviat, comença a viure una etapa d’integració plena en la societat intel·lectual catalana amb fruits com l’edició dels Contes d’un filòsof que li prologa Joan Maragall. La seva presència de lletraferit es palesa també a la premsa contemporània que publica algunes obres senceres com De la sublimidad de la blasfèmia que surt a les pàgines del diari La Publicidad el 1907. Els seus escrits són pamfletaris amb una clara intenció transgressora i subversiva. Aquest mateix any, tradueix al castellà el llibre Del asesinato considerado como una de las bellas artes de Thomas de Quincey (1785-1859) i prologà una traducció al castellà de l’obra de Nietzsche El Anticristo. El 1908 la Biblioteca Popular dels Grans Mestres publicà una versió seva en català de Macbeth, de Shakespeare.
El 1909, amb la unanimitat dels vots del tribunal, el Gà.·. Diego Ruiz guanya les oposicions a la plaça de metge director i administrador del Manicomi Provincial de Girona, conegut com a Manicomi de Salt (Gironès). Si més no, pren possessió del càrrec el 28 de juny i no triga ni un mes en demostrar que vol que el seu càrrec sigui efectiu. Tan aviat com pateix les primeres interferències i veu menystinguda «la seva legítima autonomia administrativa i tècnica», inicia un procés de protestes públiques i interposa un recurs formal davant la Diputació Provincial de Girona. El 1910, el Gà.·. Diego Ruiz presenta la seva dimissió però continua com a director i metge psiquiatre del Manicomi fins al 1912, quan dimiteix definitivament.
En aquest temps al Manicomi de Salt, Diego Ruiz es demostra com un innovador en el tractament psiquiàtric, tractant diferent els malalts, en tenir cura de la seva alimentació i medicació així com en establir un règim obert d’entrades i sortides dels pacients, que aconsegueix escandalitzar la societat gironina.
Anys després, l’escriptor Josep Pla assegura que «el pas de Diego Ruiz pel Manicomi de Salt és una de les coses més grosses que han passat a Girona al llarg del segle XX».
De fet, com arreu per on passa el Gà.·. Diego Ruiz, no triga a col·laborar amb la premsa local d’esquerra i republicana com La Lucha i Ciudadanía.
Paral·lelament, de la mà de Carles Rahola s’introdueix a la vida social dels modernistes gironins i coneix, entre altres, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana. Amb aquest darrer, el 1910, publiquen La locura de Álvarez de Castro, fulletó que, quan el Gà.·. Diego Ruiz ha abandonat el país, comporta que Bertrana afronti en solitari un consell de guerra. El 1925, Bertrana sembla que es venja del seu amic publicant Jo! Memòries d’un metge filòsof, un retrat de Daniel Pérez en qui tothom reconeix —no sense provocar un escàndol— al Gà.·. Diego Ruiz i, com no en surt gaire ben parat, l’amistat es trenca per sempre. La crítica va reconèixer immediatament la relació entre persona i personatge i va provocar un escàndol, fins al punt que Prudenci Bertrana va haver de publicar un extens article a la Revista de Catalunya on donà tot tipus d’explicacions al respecte.
En l’àmbit mèdic i psiquiàtric, el Gà.·. Diego Ruiz té la seva consulta privada. Publica alguns dels seus treballs psiquiàtrics al Boletín Mensual del Colegio de Médicos de la Provincia de Gerona.
President de l’Escola Catalana d’Estudis Filosòfics, mostra una vocació docent que es materialitza amb l’organització de conferències pràctiques al Manicomi de Salt.
El 1910, consta que és admès a les oposicions a la càtedra de Patologia Quirúrgica vacant a la Universitat de Barcelona, però no es té notícia que s’hi acabi presentant.
Participa en la creació de la Universitat Popular de Terrassa (Vallès [Occidental]) i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Vicepresident de l’Institut Medicosocial de Catalunya, és nomenat president de secció en el IV Congrés d’Alienistes que se celebra a Berlín (Prússia, Alemanya) l’any 1910. Un any després, és distingit com a soci honorífic de la Societat de Psiquiatria de París pel seu treball Estudio sobre la herencia nerviosa y mental.
El curs 1912-1913, Ruiz dóna un cicle de conferències a I’Ateneu Barcelonès sobre Maragall, Verdaguer i Ors que es titula «Las bellas mentes de aquí.
El 1913, el trobem a Sitges (Garraf), a casa del metge i amic sitgetà Joan Ramon Benaprès. Fa amistat amb el pintor Joaquim Sunyer, que il·lustra la seva obra Blanco refugio, guia espiritual de Sitges. A més, publica diversos articles als diaris El Baluart i El Eco de Sitges.
El 1914, deixa el país i es dedica a viatjar per diferents ciutats de França, Suïssa, Anglaterra i Itàlia, on hi resideix fins a 1929, i torna a la Facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya per exercir de professor a la càtedra de Patologia Mental. També passa temporades a Egipte i a Palestina, tot estudiant el paper històric del poble hebreu a la Península Ibèrica, fins a l’expulsió jueva de 1492.
En 1923, durant una visita a Itàlia del rei d’Espanya, es denunciat a la policia en relació a un suposat pla anarquista per executar Alfons XIII. Això comportà la persecució policial del col·lectiu Els Eternistes, a que pertany.
En 1929 es expulsat d’Itàlia acusat de pertànyer a Klastos Club. Resta dos anys a París, on es ajudat per Pablo Ruiz Picasso, que ell considera un cosí seu [DR parla del seu ajut, mai diu que siguin cosins].
El 1931, amb la República, torna a Catalunya i s’estableix a Barcelona on no pot evitar els altercats i polèmiques polítiques que li comporten una condemna de quatre mesos i un dia a causa del fulletó Rabassa morta. Defensa la lluita de classes i ataca la burgesia. Vol catalanitzar la República i escriu a Solidaridad Obrera, de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Els seus articles continuen sovintejant la premsa local allà on s’està. Aleshores es reclama de Klastos Club, publicant com a membre d’aquest el llibre Missatge a Macià. Any Primer de la Segona República (Tipografia Cosmos, Barcelona, 1931).
En 1943 acull a casa seva, a Barcelona, el naturista Nicolàs Capo, quan fou perseguit per haver curat uns anarquistes que havien protagonitzar un enfrontament amb la policia.
Responsable de l’escola racionalista de Barcelona Els d’ahir i els de demà, en 1937 és un actiu militant llibertari, especialment a nivell de conferències i com escriptor.
Exiliat en el decurs de la retirada republicana de 1939 es internat en camp de concentració de Bram (Aude, Occitània). Viu un temps a París, assisteix a Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) el novembre de 1944 a la Conferència de la Unió Nacional Espanyola, com alguns llibertaris que pensaven que els aliats deixarien que la guerrilla derroqués la dictadura franquista, i després a Biarritz (Miarritze, Lapurdi, Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània, Euskadi Nord, Euskal Herria) —on publica una obra sobre Pau Casals i una altra sobre Goya quan crea una editorial— i, finalment, a Tolosa de Llenguadoc, on mor sobtadament en 1959. Entre 1949 i 1959 viu amb una nova companya, Milagros Fuentes.
Home d’una gran intel·ligència i de maneres encisadores enmig del seu aire bohemi, descurat deliberadament, el Gà.·. Diego Ruiz compta amb una obra literària força oblidada. Català per decisió pròpia i detractor d’Espanya, culpava els Reis Catòlics de l’expulsió dels jueus, fet que considerava un error irreparable. El seu pensament de la filosofia de l’entusiasme, durant un temps, va tenir adeptes a Europa i a Iberoamèrica.
El 24 de febrer de 1959 va morir exiliat a Tolosa de Llenguadoc l’Estimat Gà.·. Diego José Ruiz Rodríguez.
A nivell literari el Gà.·. Diego Ruiz es considerat un dels representants més radicals del modernisme català. Va publicar els seus propis relats: Contes d’un filòsof, el seu primer llibre de ficció, editat el 1908, i Contes de glòria i d’infern, que va veure la llum el 1911. L’editorial vallenca Cossetània, en 2009, coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, va recuperar tots dos llibres en un sol volum amb el pròleg que al seu dia va redactar per al primer Joan Maragall, per qui el Gà.·. Diego Ruiz era «un element exòtic en la nostra ànima, i exasperat, i dolorós, i pertorbador». A Contes d’un filòsof. Contes de glòria i d’infern, presentats en una edició a cura d’Andreu Gabriel i un pròleg de Lurdes Malgrat, es percep la influència dels ambients d’una determinada literatura del tombant de segle, de Poe a Maupassant, Hawthorne, Anatole France o D’Annunzio, però sobretot hi batega la teoria del superhome de Nietzsche, el referent indubtable de Diego Ruiz. Els somnis, la malaltia, l’incest, la crueltat, la bogeria i en general els fenòmens inquietants, sobrenaturals i d’una morbosa revelació són els temes dominants en el primer recull de contes, publicat el 1908 amb un pròleg de Maragall, aleshores desconcertat admirador d’aquell metge insòlit, i encapçalant cada relat amb una dedicatòria als seus amics intel·lectuals (Bertrana, Rahola, l’Estimat Gà.·. Joan Puig i Ferreter, Alomar), uns homenatges que per cert, en l’única reedició de l’obra, el [1936], van desaparèixer igual que l’amistat que els havia unit. Als Contes de glòria i d’infern, que no es van reeditar mai des de la seva aparició el 1911, hi predominen en canvi els relats d’inspiració bíblica, que l’escriptor utilitza per donar curs al seu sarcasme, en alguns passatges, de to satànic i sacríleg, en relació amb coneguts episodis de les Escriptures Sagrades. Moltes d’aquestes narracions, en què es revela el seu pensament anticlerical, tracten també el tema de la malaltia mental i el suïcidi, que l’autor aprofita per desplegar la seva experiència com a psiquiatre al Manicomi de Salt, encara que també d’aquella institució acabés sortint-ne escarmentat.
Assumpta Camps [«La recepción literaria como instrumentalización. El caso de G. Carducci en Cataluña», UB, Revista [de la Sociedad Española de Italianistas], p. 57, Ediciones [Universidad de Salamanca] (2006-2007), afirma que el geni, pel Gà.·. Diego Ruiz, és una nova encarnació de Lucifer, i com a tal, es definirà com a rebel, prometeu, anticonformista, subversiu, etc.
Gran Lògia Pirene
Los textos entre corchetes son correcciones de datos erróneos o incompletos.
Agradecemos a la Gran Lògia Pirene que nos deje reproducir este texto publicado en su web.
No hay comentarios:
Publicar un comentario