 |
| Diego Ruiz, fotografia publicada al quadern que conté el conte «El boig Macbeth sacerdot» (Barcelona, 1907) |
Diego Ruiz i la Nova Atenes catalana
Fa unes setmanes
ha iniciat la seva activitat una nova entitat, l’Àgora Nova Atenes, l'objectiu principal
de la qual és donar un nou impuls a Terrassa, «posar-la al món». Aquest nom tan
curiós es basa en la descoberta que, en el context del Noucentisme, Terrassa va
ser qualificada a principis
del segle XX de Nova Atenes catalana.
Sembla que la persona que va encunyar aquesta denominació va ser Diego Ruiz (Málaga, 1881 - Tolosa de Llenguadoc, 1959), el protagonista del llibre Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925) de Prudenci Bertrana i un personatge ara força oblidat, que va gaudir d'alguns moments de fama intensa, però efímera... i no sempre per bones raons.
Diego Ruiz es va traslladar a Barcelona el 1894, on
residia el seu oncle Rafael Rodríguez Méndez —metge, prestigiós catedràtic i
rector de la Universitat de Barcelona entre 1903 i 1905— i com ell va estudiar
medicina. En acabar, aparentment, la carrera, va marxar a Bolonya l'any 1902, becat
per doctorar-se en l'especialitat de Psiquiatria. He dit aparentment perquè, si
es consulta el seu expedient universitari, es pot comprovar que, tot i tenir
unes notes excel·lents, no va cursar l'últim any. A banda d'això, a Bolonya
tampoc va acabar el doctorat... si es que va arribar a començar-lo.
Descoberta la seva impostura —i també a causa del seu comportament conflictiu—, el 1910 hauria d'abandonar de facto el càrrec de director del Manicomi de Salt, que exercia, doncs, indegudament, des del 1909.
Diego Ruiz, en la seva segona estada a Barcelona
(1905-1909), a banda de fer centenars de conferències i d'escriure nombroses col·laboracions
en tot tipus de publicacions culturals fins a convertir-se en un personatge
d'un cert renom, va escriure una sèrie de llibres de contingut filosòfic de
difícil comprensió com, per exemple, Llull,
maestro de definiciones (1906), Jesús
como voluntad (1906) i De
l'entusiasme com a principi de tota moral futura (1907); un parell de
reculls de contes, Contes d'un filòsof
(1908) i Contes de glòria i d'infern, seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist
(1911); i un llibre de caire programàtic modernista per a la formació política
i cultural d'unes noves elits conductores de la nació catalana, Del poeta civil i el cavaller (1908).
Tot i la seva personalitat conflictiva, era un home
d'una cultura àmplia i sempre al dia en totes les disciplines, coneixedor, per
exemple, de Freud a principis de segle i de Reich a la dècada de 1930.
Els anys següents, rebutjat pels noucentistes i
enemistat amb força modernistes, va malviure una trista bohèmia, fins que el
1913, després d'un breu sojorn a França i Suïssa, s'instal·la a Itàlia, des
d'on realitzarà algunes llargues visites a Egipte i Palestina. Durant aquest
període va publicar força en italià, francès i alemany.
El 1931 va retornar a Barcelona, on se li van
editar llibres de polèmica política i social com El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella (1931),
Represión mental en Alemania (1933) i
Vacunar es asesinar... (1935), entre molts
altres.
Sens dubte, el nostre personatge patia des de molt
jove algun tipus de desequilibri mental que es manifestava en el seu comportament
megalomaníac i en la estructura ideofugitiva del seu discurs; uns trets, però, que
també li conferien, pel que es veu, una capacitat de seducció astoradora.
Si retornem al nostre centre d’interès, ens hem de traslladar
a Terrassa, al 4 de juny de 1905, quan va iniciar la seva relació amb les
forces vives de l'Agrupació Regionalista amb motiu de la seva assistència a
l'Aplec de la Mata. Una relació que es va revifar a partir del 27 de gener de
l’any 1907, quan va ser convidat per l'Associació Musical a oferir la xerrada
titulada «La cançó popular a Itàlia i a Alemanya», la primera d'una sèrie que
va donar aquell mateix any per impulsar una Universitat Popular de Terrassa. En
aquest context, durant una xerrada sobre Plató, va qualificar Terrassa de Nova
Atenes.
Per cert, Paulina Pi de la Serra va heretar una
foto seva, testimoni de l'afecte del metge filòsof a la nostra ciutat, amb la
següent dedicatòria: «A Egara, la fèrrea, la fedele». Què no hauria donat jo a
la meva joventut per tenir aquesta foto a les meves mans, davant els meus ulls?
Però sembla que un prohom terrassenc a qui l'havia regalat –no em pregunteu el
nom— la va perdre de manera inversemblant durant el breu trajecte que va del
carrer de la Mare de Déu dels Àngels a la placeta de...
Si es coneix el personatge i com vivia, es pot deduir
que amb aquests afalacs devia intentar obtenir algun favor dels amfitrions o fer
mèrits per iniciar una carrera política com a diputat per la comarca, però… qui
sóc jo per posar en dubte si Terrassa per la seva activitat política i cultural
es mereixia o no aquest epítet més que altres poblacions properes? Prou historiadors
té la ciutat que podran opinar amb més criteri que jo sobre aquesta qüestió.
En fi, al marge d'aquestes digressions meves, felicito
els promotors d’aquesta iniciativa d'enaltir Terrassa i els suggereixo —com ells
ja en deuen ser ben conscients— que, abans de projectar-la cap a fora, caldrà
fer força feina de portes endins a la nostra precària, bruta, trista i
desvertebrada ciutat, per tal que es recuperi el sentiment de comunitat mitjançant
el reforçament dels trets característics de les diferents manifestacions de la
nostra identitat, la revitalització del teixit associatiu a tots els barris i
àmbits, i la promoció dels valors cívics, fins a assolir que es converteixi en
un focus creador i irradiador de cultura viva.
Jordi F. Fernández
Publicat a Diari de Terrassa, 30 d'agost de 2017
P. S. Que el creador d'aquesta denominació de Nova Atenes per a Terrassa va ser Diego Ruiz, m'ho va dir per primera vegada Joaquim Ventalló en una conversa que vam mantenir un dia de finals del mes de maig de 1984. Paulina Pi de la Serra va corroborar-ho pocs dies després quan vaig visitar-la a casa seva a la recerca de la fotografia de Diego Ruiz dedicada a Terrassa; a més, em va fer adonar que ja ho havia dit per escrit al seu llibre L'ambient cultural a Terrassa 1877-1977 (Caixa d'Estalvis de Terrassa, Terrassa, 1979).
* * *
Versión en castellano de este texto:
No hay comentarios:
Publicar un comentario