 |
| Josep Pla |
Quim Torra: Ja pots dir clarament un pamflet, que és un llibre de poques planes on s’ataca violentament algú. I serà Pla, un contundent Pla, qui ens diu: «Diego Ruiz aparegué a Girona com a director del manicomi provincial. Familiars reclosos en l’establiment m’han assegurat que el més boig del manicomi era ell. La seva pedanteria arribà a extrems inconcebibles».
* * *
Quim Torra: Pla el va retratar així: «Diego Ruiz tenia un horror per la història de Girona i tenia una fascinació per França i l’afrancesament, i fou en aquest moment que Ruiz i Bertrana escriviren un llibre, La locura de Álvarez de Castro. Contra les afirmacions d’aquest llibre, em permetré de presentar-ne unes altres. Em permetré d’afirmar que la resistència de Girona fou un fenomen absolutament popular, que fou incitat pels frares, no té el mínim dubte. De frares n’hi havia molts, que a Girona s’hi mantenien deu convents és un fet comprovat. Els frares dominaren el poble que era gremial i crearen la defensa de la ciutat. Tot aquell moviment popular, i en definitiva democràtic, s’havia d’encarnar en una persona: el general Álvarez de Castro, l’esforç que féu Girona contra l’afrancesament fou enorme. Afirmo així mateix que el nombre d’afrancesats gironins fou irrisori i insignificant».
Los párrafos (mal)citados pertenecen a «La Girona del meu temps i la d'avui» (1973), uno de los doce textos memorialísticos que componen el libro Prosperitat i rauxa de Catalunya (2004).
* * *
* * *
«Diego Ruiz aparegué a Girona com a director del manicomi provincial [...]. Persones que tingueren familiars reclosos en l’establiment m’han assegurat que el més boig del manicomi era ell [...].
* * *
[...] un horror per la història de Girona, que Ruiz desconeixia [...]; després una fascinació per França i l’afrancesament, [...]. Fou en aquest moment que Ruiz i Bertrana escriviren un llibre, La locura de Álvarez de Castro [...]»
* * *
«Contra les afirmacions d’aquest llibre, em permetré de presentar-ne unes altres [...]. [...] em permetré d’afirmar que la resistència de Girona fou un fenomen absolutament popular. Que fou incitat [...] pels frares, no té el més petit dubte. De frares n’hi havia molts. Que a Girona s’hi mantenien llavors deu o onze grans convents és un fet comprovat [...]. Els frares dominaren el poble, que era gremial, i crearen la defensa de la ciutat [...]. Tot aquell moviment popular, i en definitiva democràtic, s’havia d’encarnar en una persona: fou el general Álvarez de Castro [...]. [...] l’esforç que féu Girona contra l’afrancesament fou enorme [...]. Afirmo, així mateix, que el nombre d’afrancesats [...] fou irrisori, insignificant».
No hay comentarios:
Publicar un comentario