DIEGO RUIZ: «DESFILE DE LA QUINCENA» (1901)

La Vanguardia, 3 de agosto de 1901

 

Si realmente se trata de Diego Ruiz Rodríguez, quizá podemos pensar que en aquellas fechas se encontraba en el Reino Unido.

MIQUEL DE PALOL MENCIONA A DIEGO RUIZ EN «GIRONA I JO» (1972)

 

El poeta, narrador y autor teatral Miquel de Palol (1885-1965), en su libro de memorias Girona i Jo [así, yo con mayúscula], escrito durante el año 1964 y publicado de manera póstuma el 1972, menciona a Diego Ruiz en una ocasión.

Después de calificarlo como una persona biliosa y magnética, le atribuye cierta influencia en la sección local del partido Unión Republicana y le hace responsable de que Prudenci Bertrana aceptara la dirección del naciente semanario La República, órgano de ese partido en la provincia.

Tercera edición de Girona i Jo (2010)

DIEGO RUIZ: «L'IDEAL DE LA NACIÓ ESCLAVA I LA PROPIETAT DE LA TERRA» (1907)

 Metralla, N. 11, 26 d'abril de 1907

RAFAEL MORAGAS RECUERDA A DIEGO RUIZ (1970)

Artur Bladé i Desumvila, El senyor Moragues («Moraguetes»), 1970

El autor transcribe en este libro el testimonio de sus conversaciones con Rafael Moragas entre 1940 y 1942.

 

LIBROS, CUADERNOS Y DOCUMENTOS DE DIEGO RUIZ EDITADOS EN FRANCIA DURANTE SU EXILIO (1945 a 1954)

 

• De Guernica à Buchenwald: Les forces du mal en Espagne (1945)

60 páginas / 19 x 13 cm

• Autopsie de l'Allemagne: Goya chez les nazis (1946)

16 páginas / 23 x 15 cm

• Quand j'étais médecin des Goya: l'âme espagnole révélée par la peinture (1952)

195 páginas / 23 x 15 cm

• Dramaturgie de la lumiere. Drame 1:

Voici l'art: la majesté et la conscience de Pablo Casals (1954)

12 páginas / 25 X 15 cm

• Dramaturgie de la lumiere. Drame 4:

Quand Israel est peintre: el Greco sans hypocrisies, Toledo sans spectres; Velazquez: l'Andalousie intellectuelle et la France Mathématicienne; Introduction à Zurbaran (1954)

X páginas / 25 X 15 cm

* * *  

Obras firmadas por Milagros Fuentes, su compañera sentimental, que son posiblemente creaciones de Diego Ruiz o, al menos, escritas de manera conjunta.

• Dramaturgie de la lumiere. Drame 2:

Demain le plus belles des sevillanes epouserà le Monstre de Kiev: eau-forte inédite Goyesque / théatralisée par Milagros Fuentes; gravure originale de Nicolas Roudneff (1954)

8 + 1 páginas / 25 X 15 cm

• Dramaturgie de la lumiere. Drame 3:

La Volonté du grand archetier: deux actes de la vie de Pablo Casals (1954)

X páginas / 25 X 15 cm 

• Manuel de Falla

 4 páginas / 29 x 21 cm

• Goya contre El Greco (trois proverbes inédits goyesques présentés par Milagros Fuentes)

 4 páginas / 29 x 21 cm

 

 

QUIM TORRA CITA TEXTOS DE JOSEP PLA SOBRE DIEGO RUIZ (2004)

Josep Pla

Quim Torra: Ja pots dir clarament un pamflet, que és un llibre de poques planes on s’ataca violentament algú. I serà Pla, un contundent Pla, qui ens diu: «Diego Ruiz aparegué a Girona com a director del manicomi provincial. Familiars reclosos en l’establiment m’han assegurat que el més boig del manicomi era ell. La seva pedanteria arribà a extrems inconcebibles».

* * *

Quim Torra: Pla el va retratar així: «Diego Ruiz tenia un horror per la història de Girona i tenia una fascinació per França i l’afrancesament, i fou en aquest moment que Ruiz i Bertrana escriviren un llibre, La locura de Álvarez de Castro. Contra les afirmacions d’aquest llibre, em permetré de presentar-ne unes altres. Em permetré d’afirmar que la resistència de Girona fou un fenomen absolutament popular, que fou incitat pels frares, no té el mínim dubte. De frares n’hi havia molts, que a Girona s’hi mantenien deu convents és un fet comprovat. Els frares dominaren el poble que era gremial i crearen la defensa de la ciutat. Tot aquell moviment popular, i en definitiva democràtic, s’havia d’encarnar en una persona: el general Álvarez de Castro, l’esforç que féu Girona contra l’afrancesament fou enorme. Afirmo així mateix que el nombre d’afrancesats gironins fou irrisori i insignificant».

http://www.eldimoni.com/el-dietari-gironi-i2prudenci-bertrana-va-viure-a-la-rodonai-va-ser-director-del-periodic-ciudadania/

Los párrafos (mal)citados pertenecen a «La Girona del meu temps i la d'avui» (1973), uno de los doce textos memorialísticos que componen el libro Prosperitat i rauxa de Catalunya (2004).

* * *

* * *

«Diego Ruiz aparegué a Girona com a director del manicomi provincial [...]. Persones que tingueren familiars reclosos en l’establiment m’han assegurat que el més boig del manicomi era ell [...].

* * *

[...] un horror per la història de Girona, que Ruiz desconeixia [...]; després una fascinació per França i l’afrancesament, [...]. Fou en aquest moment que Ruiz i Bertrana escriviren un llibre, La locura de Álvarez de Castro [...]»

* * *

«Contra les afirmacions d’aquest llibre, em permetré de presentar-ne unes altres [...].  [...] em permetré d’afirmar que la resistència de Girona fou un fenomen absolutament popular. Que fou incitat [...] pels frares, no té el més petit dubte. De frares n’hi havia molts. Que a Girona s’hi mantenien llavors deu o onze grans convents és un fet comprovat [...]. Els frares dominaren el poble, que era gremial, i crearen la defensa de la ciutat [...]. Tot aquell moviment popular, i en definitiva democràtic, s’havia d’encarnar en una persona: fou el general Álvarez de Castro [...]. [...] l’esforç que féu Girona contra l’afrancesament fou enorme [...]. Afirmo, així mateix, que el nombre d’afrancesats [...] fou irrisori, insignificant».