«DIÀLEGS I MÀXIMES DEL SUPER-CRIST» DE DIEGO RUIZ (1911)

Diego Ruiz, retrato realizado por Ismael Smith y reproducido en el fasciculo 

La obra del filósofo español Diego Ruiz (Vaugirad, París, 1913) de P. Rigau i I. Betancourt.

Diàlegs del Super-Crist

A LA PURA MEMÒRIA

del SUPER-CRIST

per honest desig de perpetuar

una vida santa, una obra perduda,

a tots els qui

conegueren i estimaren

l'alt cinisme del filòsof

la modèstia de l'home

aquest treball de deu anys

un deixeble

fervorosament i devotament

ofereix, dedica

Qui no ha tingut, Déu meu, un moment o altre d’enyorament de la mort? Qui no s'ha suïcidat amb el desig, una vegada almenys, en la seva vida? Però això, per a nosaltres, és un instant, i passa... Potser és una vergonya que passi, aquest desig; car, en el fons, sols demostra la nostra insensibilitat.

Aleshores, l’Eladi fou el més sensible de tots els homes que jo he conegut i que espero conèixer mai. El més interessat per les malures d'altri. El més ofès directament per la Natura, a la qual, no obstant això, en els últims moments de la seva vida, declarava innocent.

Ell patia per tot allò que l'ofenia directament. I el que l'ofenia directament, a l'Eladi, no eren pas les desgràcies que podien venir-li, contra les quals se sentia fort, d'una incontrastable i gentil indiferència; ni els atacs al seu amor propi, car per patir per aitals atacs era massa resolt: menyspreava, se­gons la seva frase, el menyspreu i odiava l'odi. El que l'ofenia directament eren aquelles coses que ofenien el seu Cor...

La seva màxima fonamental era aquesta: «L'home té tres obligacions, a la vida. La primera obligació és menysprear-se ell mateix. La segona obligació, menysprear els altres. La tercera obligació, menysprear que el menyspreïn...».

Aquesta màxima era la base de la seva vida. Repeteixo que ell no podia rebre cap més ofensa que les ofenses directament dirigides al seu Cor.

Emperò la seva situació incompatible amb la vida, el seu negre concepte de les coses i dels homes, la seva percepció directa de la Vanitat del Món —tots aquests dogmes del seu Cor sensibilíssim— no eren més que un eco de la seva gran malura mental.

L'Eladi, sobretot, era una víctima de la Intel·ligència. I, per la Intel·ligència, del Cor. I, pel Cor, de la Naturalesa... la qual acabà per reconèixer innocent, segons ja he dit.

Aquests tres enemics són els responsables de la tràgica fi d'aquell home. Cada un d'aquests ene­mics ja té prou força per anorrear l'home més digne de gaudir de la Vida...

El nostre Eladi sempre ha adoptat per cognom el de Καζαρός, Katharòs, és dir, el pur. Car el do que més estimà fou la puresa de l'ànima. Visqué com un sant, i aquí sols puc dibuixar, par cœur, la seva gegantina figura d’intel·lectual romàntic.

---

LLIBRE PRIMER

LA SEVA ACTITUT DAVANT DE LES CREENCES POPULARS

CAPÍTOL PRIMER

DE LA SANTA CREENÇA DEL POBLE 

EN LA IMMORTALITAT DE L'ÀNIMA

§ 1

Pretenia que un desig vehement —o bé intens i íntim, però dolç— de no morir era el signe més segur de la Immortalitat. I deia que l'home no és immortal de qualsevol faisó; sinó que cal guanyar-la, la Immortalitat, com la Llibertat, com la Ciència, com la Virtut, com totes les excel·lències de l'home. Fins creia que calia guanyar-la, l'ànima, per tenir-ne. I, davallant a les creences populars, sostenia que no tots els homes en tenen d'«ànima»; que cada u se la fa amb mitjans inconeguts. Que fora absurd i impietat sostenir que tots els homes estan per so­bre de l'ànima tendra i afectuosa, mai infidel, mai ingrata, d'un gos.

§ 2

Vaig tenir ocasió de sentir un dia amb tota claredat les seves idees respecte a la Mort, a l'Àni­ma i a la Vida Futura. Fou el dia que una senyora, molt amant dels estudis que preocupen els filòsofs, proposava al Mestre els per què i els com que totes les ànimes neguitoses no deixen de posar-se sempre. Era una senyora bastant deslligada dels credos religiosos, i quasi enterament emancipada dels prejudicis populars; traductora de Plató, autora d'un discurs sobre el Parmènides i no gens estranya a les habilitats i al talent dels geòmetres i dels algebristes... Es deia Madame Gosme, i ara professa la literatura a Bolònia, seguint la mateixa tradició universitària de les Laura Bassi, les Sophie Germain, Sofia Kovalewsky, Lydia Rabinovitch, Paola i Gina Lombroso, etc. Madame Gosme, malgrat els seus estudis i el seu talent, es deixava portar sovint de la seva naturalesa gens apàtica, i sovint parlava en ella el sentiment, quan era més oportú que parlés la raó serena. EI dia al qual em refereixo, Madame va parlar al Mestre amb aquest llenguatge:

—És ben trist, de totes maneres, Doctor, que hàgim de morir. I, particularment, jo no m'hi sabré avenir mai: no vull morir. No sé si soc víctima d'una il·lusió creada per mi mateixa; però jo tinc una convicció paral·lela a aquesta voluntat meva de no morir: jo sento que no puc deixar de viure. ¿I no us sembla que fora con­tradictori que Aquell que m'ha donat la vida, em deixés morir completament?

Poques vegades reia el Mestre; d'ell es podria dir verament allò que d'en Fontenelle s'ha dit: que no reia ni plorava; però que sovint somreia. Aquell dia somrigué a Madame Gosme, i crec recordar tot el que contestà a la seva amiga:

—Us deixeu portar per la vostra naturalesa excessivament poètica, i avui us veig preocu­pada per un problema que en vós, íntimament, és més aviat una aspiració que una creença clara. Però ja que teniu la debilitat de creure que hi ha un Déu-persona, un Déu-Intel·ligència, un Ortolano eterno, com deia el Dant, un Geòmetra i un Arquitecte com volien els grecs; ja que veieu una Imaginació infinita que imagina les coses del món —i les crea, imaginant-les—, feu l'últim esforç, senyora: doneu-li també a aquest ésser una Memòria, i que sia Infinita la Memòria aquesta. Doncs la Immortalitat, per a l'home, no és més que la permanència en la Memòria de Déu. Ara, oh Madame Gosme, sols manca als homes la força i la virtut d'ésser, en cada moment, dignes de romandre en la Infinita Memòria.

§ 3

Pel record d'aquell diàleg, jo vaig arribar a la consciència de tot allò que volia dir el Mestre quan declarava, amb una certa hipocresia transcendental —únic mitjà de comunicació del savi amb els que no ho són gens—, que la Immortalitat és, com la glòria humana, un llorer al qual tots tenen dret, però que sols és una realitat a l’entorn de pocs fronts privilegiats.

I, fins adoptant els símbols de la religió en la qual jo vaig nàixer, deia que l'Infern era la mort en pura pèrdua, dels homes: el no-res, el buit. Que l'Infern, en una paraula, era la perdició eterna, sense remei. El Paradís era, doncs, la permanència d'un ésser en la Memòria de Déu. I quant al Purgatori... deia quasi rient que era molt difícil precisar les idees; però que, per als tristos, podria dir-se que era «aquest món». No obstant això, confessava que era, per a ell, una horrible blasfèmia. I es comprendrà, quan més endavant es coneguin totes les seves opi­nions i emocions sobre l'Univers.

§ 4

Pel poc que he anat explicant fins ara, es comprendrà sense esforç el molt tolerant que era amb tota forma de religió positiva i, en general, amb tota creença. La seva norma, com ja he dit, era que la realitat de les realitats, en la qüestió de l'Ànima i de la Vida Eterna, és el nostre desig d'aquesta vida; i tan radical es mostrava aquí, que dividia els homes, sota el punt de vista del desig del més enllà, en dues categories: l'aristocràcia estava formada, per a ell, per tots els que senten i volen aquest excés de Vida; la plebs, al contrari, és sorda i cega, indiferent i muda: no sap res d'aquest superior Instint.

Creia que, no obstant això, hi havia graus dintre d'aquestes dues classes o races d'homes. Que eIs que senten, d'alguna faisó, la realitat de la Vida Eterna, són superiors als que solament la volen, aqueixa Vida. Que la voluntat de no morir, per si sola, és ignorant; però que el sentiment és savi. Que el sentiment de la eternitat és ja, en certa manera, l’Eternitat mateixa coneguda i volguda.

Pretenia, doncs, que hi ha, en definitiva, tres races d'humans, i que l’Etnografia espiritual classifica els homes en tres grups:

1. Els cadàvers —la plebs—. No senten ni volen la Vida; moriran en pura pèrdua, d'ells és l'Infern; la perdició simbòlica de les ànimes, creença quasi universal.

2. Els que van vers la Vida. La volen, però no la senten completament; discuteixen; dubten; lluiten; volen convèncer els altres, per convèncer-se ells mateixos... Triomfaran? Arribaran a la plenitud del sentiment? ¿Han de morir, han de passar en pura pèrdua, enmig del riu de les coses, o estan destinats a romandre i perdurar en la Memòria Infinita?... Mentrestant, una cosa pot assegurar-se d'ells: que, destinats a l'Infern o destinats al Paradís, viuen en el Purgatori.

3. Els que senten la Nova Vida. Sols ells són els homes; sols ells gaudeixen de la tranquil·litat, de la benaurança, de l'Entusiasme. No lluiten. No dubten.

§ 5

He dit que, per al Mestre, aquesta divisió era no de les «classes» o «categories socials» dels homes, sinó de les races, i no hi ha cap exageració en la meva exposició del pensament del Mestre. Ell creia en l’existència de tres humanitats.

Quan jo, un dia, vaig voler una explicació més clara de les bases d'aquesta singular Etnografia, va dir-me solemnialment: —Molts aforismes em deus tu; però cap més alt per veritat i novetat que aquest: serva’l a la memòria: la Causa no precedeix, sinó que succeeix els efectes o l’efecte.

Ara comprenc, i faré comprendre en tot aquest llibre, la gran força i les aplicacions innombrables d'aquesta veritat fecunda. Intensament meditada, és la clau del paorós enigma de la Immortalitat. Però no vull interrompre l'ordre que he fixat als meus records, i no m'abandono ara a cap comentari, ho reservo per a ocasió més oportuna.

§ 6

Totes les «idees» sobre la Immortalitat les reduïa a «emocions» de l'ésser que se sent immortal. Parlava sempre de la «Sensació de la Immortalitat», i pretenia que era un fet, aquesta sensació, com el fet de veure les coses. No admetia «demostracions» de la Immortalitat; i de tots els arguments dels quals fa ús i abús Plató, no en deia raons, pròpiament dites. Tot era aquí, per al Mestre, qüestió de sensibilitat. I considerava ridícules les proves «algèbriques» de l’Eterna Benaurança.

Fàcilment cedia aquí la paraula als poetes. I deia que no s'havia de perdonar a Plató el descuit d'haver escrit el Fedó en prosa. Considerava el «somni» i la capacitat de somniar com una de les proves més segures de la raça destinada al Paradís; i pretenia que era el Somni una anticipació de la persistència en la Memòria Infinita. Els «cadàvers» —els homes de la raça baixa, condemnada a la mort en pura pèrdua, a l'Infern, és dir, a la perdició— no somnien ni volen somniar. Una son profunda i negra, privada de tota llum de les imatges poètiques, era així mateix, per al Mestre, una anticipació de la Mort. Al contrari, una nit plena de fantasmes, d'imatgeries, d'absurditats, era prova d'excés de vida d'una ànima destinada a persistir.

§ 7

Per això un dia m'invitava a mi a no abandonar un dels seus projectes: escriure un assaig popular destinat a les intel·ligències menys educades en la rigidesa del mètode filosòfic, als cors no deslliurats dels prejudicis religiosos; assaig que fos un comentari de dos grans moments d'aqueix «somni» precursor de la Vida Eterna.

Ell estava enamorat d'aquest projecte, i en parlava sovint com d'una obra ja realitzada.

Els «dos grans moments» es referien: a un vers del Càntic dels Càntics, i a un vers d’Ausiàs Marc.

I. «Jo dormia, però el meu cor vetllava»...

II. «Dormint, vetllant jo tinc la fantasia en contemplar qui am, qui és, què val.»

La seva ancianitat venerable semblava perdre aquella serenitat gloriosa sempre admirada quan considerava aquest poder de l'Amor i de la Poesia que permet un «excés de vida», vetllant quelcom d'indefinit en l'home mentre el cos reposa insensible, mort.

Considerava aquell fet constatat per la Sulamita —«jo dormia, però el meu cor vetllava»—, com un pressentiment de la Vida Futura.

§ 8

Lògica conseqüència d'aquesta manera d'apreciar el valor dels somnis era la seva apologia de la Passió i de la vida apassionada. Les ànimes entusiastes eren, per a ell, les predestinades a la Benaurança pressentida.

Ell raonava així: «Si "l'ensomni" és un suplement de la vida diària, i aquest excés de vida és provocat en la Sulamita per una passió, i per què no seria la Immortalitat un ensomni suprem, després d'aquesta vida, i per què no hauria d'ésser provocat, produït per una passió suprema?»

Era en fixar els caràcters, la gènesi i el desenrotllament d'aquesta «suprema passió» que el Mestre veia la gran dificultat de la Vida Eterna. Tenia l’habitud de dir que, suposada l’existència d'una Memòria Infinita, i la necessitat de la «su­prema passió» per persistir en aquesta Inefable Memòria, el problema pot proposar-se en els termes de la mecànica.

Forçant les hipòtesis, com en el diàleg amb Madame Gosme, deia: «Per què no imaginar que la Memòria de Déu és com un centre de gravitació, i que cal entrar en el radi d’acció de la força centrípeta? Però, en tot cas, roman sempre la dificultat d'establir la direcció i la velocitat de l'ànima que hagi d’immortalitzar-se».

§ 9

Ell arribava, per aquí, a provar el postulat que totes les religions proclamen: l'aspiració a la Vida universal, la participació en totes les vides, fins les més petites i insignificants de la Naturalesa. L'Amor esdevé així un sinònim de força, de potència, de possessió i absorció de totes les coses, de Consciència de l'Univers.

I d'aquí procedia un dels seus axiomes: que la Consciència de l'Univers és l'equivalent moral de la Benaurança. Que la Passió Suprema per tots els éssers ha de produir un «Ensomni» semblant al de la Sulamita, però més intens com més intens és el radi de la seva acció.

Però el filòsof era massa exigent en raons i proves per acontentar-se amb una explicació superficial de les coses.

Volia analitzar la Sensació de la Immortalitat, descompondre-la en els seus elements. En el fons, creia que un vertader De Anima estava encara per escriure’s. I creia que els filòsofs de l'avenir es proposarien aquestes grans qüestions sobre la Vida Eterna en els termes clars amb què avui dia un fisiòleg proposa l'estudi de la sensació, per exemple, de la vista.

Era, segons ell, un problema de correspondències allò que havia de cercar-se en la qüestió de l'ànima immortal. I aquestes correspondències s'haurien de descobrir i constatar entre l'objecte real del desig i el desig mateix.

Explicaré què entenia per «correspondències» després d'un últim aclariment que em sembla ara oportú.

§ 10

Escarnia H. Spencer per la seva concepció del «doble» humà i pel probable origen que li atribueix, en la consciència dels salvatges que personifiquen les ombres i les imatges dels ensomnis. I era una de les seves consideracions favo­rites:

Els «desitjos que poden ésser satisfets en l’altra vida», ¿què són sinó preliminars d'aquella idea més complexa d'uns certs «desitjos que solament poden satisfer-se enllà de la tomba»?

En aquest punt, com sempre, ell se complaïa a considerar les coses segons passen en la consciència... i abandonava tota la resta a les disputes dels homes.

§ 11

Doncs, segons el mètode de les correspondències, per ell preconitzat, el problema d'una ànima immortal és el mateix problema de la rea­litat del món exterior.

Explicaré amb claredat el pensament d'en Katharòs en aquest punt decisiu de la seva doctrina religiosa. Deia: «La gran qüestió, en la certesa del món de les coses, no és saber com aquestes són representades ni per què hi ha necessitat de representació, sinó que tota la dificultat està en saber si les representacions corresponen a objectes part de fora. Així mateix, la gran dificultat de la Vida Futura no és altra que el dubte contingut en aquesta senzilla pregunta: ¿Hi ha una permanència de les coses la qual traduïda per nosaltres, vista per nosaltres, sia la «idea de la permanència»? El sentiment de la nostra Vida perdurable correspon a una Permanència exterior?».

Ell responia afirmativament; i crec que amb ell estaran conformes tots els homes que hagin meditat aquestes coses amb alguna detenció i esperit de crítica.

Cal advertir ara que, en el sentit corrent de la paraula, el Mestre no tenia cor. En el sentit popular, tampoc tenia Déu. Però aquest ateu impenitent, per una curiosa aptitud per harmonitzar totes les creences, no feu en tota la seva teoria de la Immortalitat cap mal a les tradicions ni als dogmes. Col·locat en el cim més alt de l’especulació científica, abraçant un horitzó extensíssim, tot ho perdonava perquè tot ho comprenia. Cercava, en les creences populars sobre la Vida futura, les correspondències possibles part de fora, i creia sincerament en l'harmonia entre els «desitjos» i els «objectes». Quant al fons místic d'aital harmonia, si no volia afirmar res, tampoc negava, ni mostrà mai hostilitat manifesta.

§ 12

Per a ell, la primera correspondència clara que s'ofereix a l'ull de l'observador, la primera prova que el desig de la persistència correspon a una Realitat Persistent, és l'axioma de la química i de la física: que la matèria no s'anorrea, sinó que es transforma; que la energia es transforma sempre i sempre persisteix.

Coneixia totes les restriccions que poden oposar-se avui a aquests principis, i quan, vers els últims anys de la seva vida, estudià les obres d'Oswald, de Thompson, de Mac, etc.; els descobriments de Röntgen, Curie, etc., se convencé que l'àtom és un nou sistema planetari, per complexitat i immensitat, a penes entrevist. Però sempre professà la creença que, qualsevol que sia la sort que el destí reserva a la nostra Física, un fet és evident: que el riu de les coses corre impetuós, però que hi ha alguna cosa que sustenta les aigües, i que no passa enterament quan elles passen.

Pretenia que la traducció del principi fonamental de la Física era, en l'ordre espiritual, la creença en la immortalitat de l'ànima; que aquesta aspiració era basada en un fet de la Naturalesa; que així com l'home és lògic per instint abans de conèixer la lògica, i artista abans de tota regla acadèmica, és físic abans dels descobriments dels savis i de l'aplicació de les matemàtiques i dels instruments de mesura a la essència de les coses.

§ 13

La segona correspondència per ell assenyalada i estudiada la proporciona l'Amor, o, parlant exactament, els resultats de l'Amor.

Morim, però ens continuem i ens perpetuem de certa faisó en els nostres fills. L'enllaç de les generacions les unes amb les altres dona la idea d'una Solidaritat humana tan perfecta, que fins ha pogut semblar que l'individu no és res, que la Humanitat ho és tot; que la Humanitat és una Persona en certa manera immortal, o almenys persistent i renovada.

Recomanava la lectura de El banquet, de Plató, i no amagava el seu entusiasme davant dels arguments de Sòcrates i de Diotima en pro de l’essència immortal de l'Amor.

Un delit d'immortalitat és el que ens fa estimar; i reconeixia, somrient, que no hi havia mitjà de contestar les raons de Sòcrates contra la bondat i contra la bellesa de l'Amor.

§ 14

Finalment, l'home no és una forma definitiva. No és una forma: és una formació. S'està formant, en nosaltres, un ésser que, a tot estirar, podem preveure; que completament no coneixem mai.

La nostra estructura és una transició. Anunciem una nova forma orgànica, un organisme que batega ja en les nostres entranyes. El nostre fetge, amb cinc funcions diverses per a un sol òrgan, el nostre cervell amb la innombrable sèrie de funcions imprecises que formen «l'esperit», fins les nostres extremitats, fins els sentits nostres, proclamen aquesta veritat fecunda.

Aquest punt tan difícil de les ciències naturals era explicat per ell amb una originalitat extrema. Segons les seves idees, l'home preludia un nou ésser, però no en tant que l'home és individu o família o raça humana, sinó en tant que és Tipus. És dir, que la transformació anunciada de l'Home en un ésser superior, no porta el nom de superhome, terme indecís i pobre en conseqüències, sinó el d'ultravertebrat...

Ens iniciem aquí insensiblement en una de les grans conviccions d'aquell savi. Segons aquesta convicció, tots els éssers, i particularment els éssers animals, poden considerar-se atrets vers un punt de gravitació, no menys real per a la Biologia que el «centre de gravetat», per a la Física. Els grans centres de gravitació biològica són els Tipus. L'Invertebrat gravita entorn del Vertebrat: l'anuncia en certa manera i el crea a la fi. L'Home, en tant que Tipus, corre atret vers un altre Tipus que no hi ha inconvenient a qualificar amb el mot, forçosament imprecís, d'UItravertebrat.

És aquest nou tipus que anunciem, els homes, però en el que hi ha de més general en la nostra naturalesa. El nostre centre de gravitació no està en l'aparició d'un nou sentit, en la modificació de l'estructura del fetge o en la creació d'una nova circumvolució cerebral. És més alt el nostre destí; i superhomes és massa poc per a la nostra ambició. La llei biològica, per altra part, exigeix proporció i equilibri; i, si han d'ésser respectades aquestes condicions, els grans moments del desenrotllament no són: Invertebrat, Vertebrat, Superhome; sinó Invertebrat, Vertebrat, Ultravertebrat.

«Això —deia— és el que convé fixar perfectament. Lògicament, les coses han d'ésser així. I quan vindrà la nova forma? Vindrà alguna vegada? Com serà? Totes aquestes qüestions són, segons ell, alienes a la Ciència d'aquestes possibilitats pures. Alienes també a la qüestió pràctica, immediata, de la Immortalitat de l'home. Pretenia que l’important és això: constatar en nosaltres, en les nostres entranyes i en el nostre cervell, l’existència d'una llei de desenvolupament: aquesta llei vol que la nostra existència depengui d'una altra que s'anuncia. Si l'ésser ve o no, si la forma ha de realitzar-se aquí a la terra un dia o no ha d’actualitzar-me mai, si s'està ja donant en qualque planeta o s'ha donada ja, res importa. Aquí, com és freqüent, el fet s'ha de doblegar a la idea.

Pretenia, finalment, que hi ha entre nosaltres una raó de persistència; i que aquesta raó biològica, treballada per l'esperit, provocava el sentiment de la Immortalitat i la Voluntat de no morir mai.

És —deia en el seu tecnicisme— la tercera correspondència.

§ 15

I així explicava la «impossibilitat» que «Déu» s'enganyi o ens enganyi; la «necessitat» que als nostres desigs corresponguin realitats exteriors; la urgència de reduir el «dogma» a termes intel·ligibles. Coses que demanen sempre els temperaments poètics, i que expressava aquell dia en el seu diàleg amb la senyora Gosme.

Aquí imposaré ara silenci als meus records sobre les idees d'un gran savi entorn a les creences populars i a la manera més lògica de coordinar-les amb la raó serena. Crec que he donat una noció exacta del seu mode de veure i apreciar: ell cercava la intimitat de les opinions dels homes, i les explicava per un superior principi, com escau a la vera saviesa. Admirava el desenrotllament d'aqueixes opinions, i encara més admirava la puixança d'un Instint que crea les «idees» de Plató, els «dos enteniments» de les escoles de la Edat Mitjana i els «esperits» dels supersticiosos contemporanis. Admirava, sobretot, el diàleg d'en Bernat Metge amb el Rei galant, i comparava l'estil i la intenció del subtil Secretari amb la sàtira d'Oscar Wilde en el conte famós sobre el Fantasma aparegut en una família americana, amb certs acudits d'en Mark Twain i amb algunes prosette satirice d'en Leopardi. Projectava una obra sobre Bernat Metge i el problema de la immortalitat contingent de l'ànima humana, on hauria explicat extensament tots els punts que aquí he presentat jo en resum. Això és el més important que calia dir sobre els projectes i les idees que sobre la Immortalitat de l'ànima vaig recollir dels llavis d'un dels homes que amb més claredat i originalitat han estudiada i compresa l'àrdua qüestió.

CAPÍTOL II

DE LA MORT VOLUNTÀRIA

§ 16

Una vida que no embelleix el planeta, no tenia, per a ell, cap valor. No era una vida. Portava en el seu si la contradicció més iniqua. Devia resoldre’s en el seus elements, i desaparèixer.

Quan un dia li retreien la crueltat d'aquesta doctrina, ell contestà:

—Però si vós imagineu que la Infinita Imaginació produeix incessantment, sense repetir-se mai, reconeixeu també que no fa sempre models: que també produeix assaigs; que, cercant la línia de la bellesa, arriba a voltes fins a la monstruositat declarada... I que hi ha homes que no són més que assaigs o temptatives malaguanyades. Teniu fe en el dogma poètic d'una «Imaginació Infinita»? Doncs acabeu de veure el món com és: un atelier on l'artista —el vostre demiürg— no té la pretensió que totes les obres siguin perfectes. Tampoc les destinava totes a la perpetuïtat.

§ 17

El seu radicalisme el portava aquí a solucions extremes; i, creient-les conseqüències legítimes de principis ben establerts, no les refusava mai.

Acceptava la responsabilitat d'una teoria que si, per una banda, li feia reconèixer la contingència de la immortalitat de l'ànima, per altra el forçava a acceptar la legitimitat del suïcidi.

I tots els qui coneixen els detalls de la seva mort poden apreciar la integritat dels seus principis.

Solia dir, imitant el símbols populars de la moral corrent, que la Justícia còsmica es revelava, primer de tot, en l'admirable situació de l'home, conscient del seu destí i de la seva sort, dels obstacles a vèncer i dels mitjans de lluita; situa­ció que permet escollir entre la vida, acceptada com una glòria, o la mort volguda com un deslliurament.

Era en aquest punt inflexible, i explicava el paorós problema de la «tristesa contemporània» per la manca de decisió en escollir un dels dos viaranys oferts per la Naturalesa a l'home que en ella confia.

§ 18

Atribuïa a insinceritat la confessió que el dolor s'ha de vèncer sempre; i posava, amb freqüència, l'exemple dels antics, els quals mai conceberen ni cantaren l'extrem dolor; sinó que, lògics observadors i poetes, simbolitzaven en Niobe, en Alció, etc., l’energia d'una força que no sempre està a les nostres mans contrarestar.

Amb la seva aptitud per conciliar les més variades tendències, i amb la seva prodigiosa aclimatació a tots els climes intel·lectuals habitats per les ànimes en totes les èpoques, es proposava la legitimació del suïcidi en els dos casos extrems de la fe en Déu, o de l'ateisme.

En el primer cas, no amagava el seu entusiasme pel comte Alfred de Vigny i per tots els poetes que cantaren la «lliçó donada a Déu» per la criatura malaurada, no sotmesa. En el segon cas, enfront d'una Natura cega, ell oposava la força incontrastable de l'home-destí.

No considerava raó seriosa contra el suïcidi l'argument de la «covardia», tan explotat pels moralistes en ús; i recordava que una espècie de dignitat ofesa ens obliga a renunciar a romandre en un lloc on som maltractats sense motiu.

§ 19

Ell confiava que, per una educació més progressiva i racional, els homes arribarien a la plena possessió d'ells mateixos. I aleshores un suïcidi no seria un acte brutal, sinó «la Voluntat obrant directament sobre la Vida, sense intermediaris de Browning, ganivets ni verins».

La mateixa conclusió referent a la Consciència de l'Univers era acceptada aquí, però invertida. I la suprema negació de la Vida, de tot sentiment, de tota voluntat de viure, era l'últim acte de la Voluntat que proclama la mort de l'ànima... I, així, el cos la seguiria. Aquest és l'únic suïcidi digne del filòsof.

Creia possible una acció directa de la volun­tat sobre el cor, sobre els centres nerviosos, sobre la inervació respiratòria, sobre la qualitat de la sang... i fins no comprenia que fos exclosa de tota educació aquesta acció tan digna d'ésser considerada, desenrotllada i aprofitada. En ella hi veia un dels grans recursos de la felicitat humana.

§ 20

En correspondència amb la Voluntat de viure —la qual produeix la idea i el fet d'una «Vida Immortal»— creia que hi ha arrelada en nosaltres una Voluntat de morir. Ell en deia Voluntat de ruïna, i l’oposava a la Voluntat d'Ésser Déu, és dir, d'ésser poderós.

De la senzilla constatació d'un doble instint en els homes, passava a la contemplació de dues Intencions en la Naturalesa. I aquest punt de la seva doctrina, on la pregona audàcia de l'investigador frisa quasi amb la intuïció poètica, li feia considerar les coses com a productes d'una lluita perpètua. La conseqüència immediata d'això era la concepció de la vida humana com un triomf. I d'aquí procedeix la seva construcció de la Moral com a Ciència pura de l'Entusiasme.

Cedint a la Voluntat de ruïna, l'home es reconeix el vertebrat de transició al qual al·ludíem; la Voluntat d'ésser Déu no és més que l'anunci de l'Ultravertebrat.

A la regla suprema d'aquesta moral «divina» ajustava sempre les seves accions, i la darrera acció de totes: la Mort. La seva mort fou una acció de la voluntat sobre el seu cor, un domini i suspensió de la vida. Morí perquè volgué morir. Se suïcidà als setanta-cinc anys, blanc i venerable, pel domini de la seva voluntat sobre els nervis del cor.

Heus aquí el que calia dir en referència a les idees d'en Katharòs, metge i filòsof ignorat del segle xix, sobre la Vida i sobre la Mort.

LLIBRE II

LA SEVA PROTESTA CONTRA

TOTA FORMA POSSIBLE DE RELIGIÓ POSITIVA

CAPÍTOL PRIMER

EL CERCLE VICIÓS DE TOTA REVELACIÓ

§ 21

D'una gran intimitat amb els escriptors dels segles xvii i xviii que a Anglaterra i Alemanya tractaren de qüestions religioses i filosòfiques, havia tret els seus habilíssims recursos per discutir els problemes de la Dogmàtica popular. I no era incapaç tampoc d'usar brillantment del sarcasme i de les frases de doble sentit, en profit de les seves tesis. Mai, però, va rebaixar-se a l'abús del sofisma, car era un home honrat, sencer, noble en tota lluita. Al contrari, el seu talent era incomparable per sorprendre els sofismes dels altres.

Heus aquí com argumentava contra la revelació.

«Vull suposar —deia sovint— que el fons de tota revelació religiosa és real. De totes maneres, fins en aquest cas favorable per a las creences del poble, pretenc que la Teologia compromet la gravetat de la revelació, exposant-les sota una forma sofística, absurda. En totes les Prælectiones Theologicæ hi ha un «cercle viciós» quan es defineix la Vera Religione i quan es defineix la Supernaturalis Revelationis La primera serveix per fonamentar la segona, i la segona cauria sense la primera.»

Per fonamentar la seva opinió, que considerava irrefutable, claríssima fins per a aquells enteniments que comencen a fer els primers esforços de Lògica, solia obrir el primer volum de la Teologia d'en Perrone i pregava que es llegís el primer paràgraf amb el qual comença el Tractatus de Vera Religione.

Quan em veié en condicions de comprendre la dura prova contra la «forma» de la doctrina de la revelació, em va fer llegir i traduir aquestes paraules:

Veram religionem illa nuncupamus quæ divinitus nobis data ut per supernaturalem revalationem. Revelationis autem supernaturalis nomine significamus immediatum illam manifestationem quæ Deus, cujus existentiam hic supponimus, de se ac de veritatibus fecit, quæ hominem ad suum finem ultimum perducunt.

Pretenia que, per una part, era considerada «verdadera religió» aquella que ens és «donada» d'una manera divina per «revelació sobrenatural». Per altra part, «Revelació sobrenatural» era una «manifestació divina» que fundava la religió verdadera». I sempre restava per definir i demostrar l’existència del bon Déu!

CAPÍTOL II

TOTA RELIGIÓ ÉS SIMBÒLICA

§ 22

A qualque observació popular domèstica sobre la seva independència respecte de tota confessió religiosa, vaig sentir que un dia responia:

—Protesto, per Religió, contra totes les religions conegudes.

Una variant d'aquesta frase era la que un altre dia pronuncià davant d'en Tchirieff, el professor rus que feia per Espanya el seu famós viatge cercant una esposa al nostre país:

—Per què no soc religiós? Precisament per religió.

La filiació d'aquestes conviccions del Mestre correspon, en la literatura moderna, a dues paternitats venerables: la primera frase és d'en Víctor Hugo: la segona és un epigrama d'en Schiller.

Però un dels secrets dels grans homes és fer viure eIs pensaments estranys amb tota la força de la pròpia originalitat. I un epigrama de Schiller era per a en Katharòs l’ocasió de crear una doctrina religiosa.

§ 23

Professava la creença que tot «Dogma» està subjecte al temps i a la evolució; que eIs principis de la geometria no són menys certs que el «Dogma»... i passen. «Dogma» i «Eternitat» eren, per a ell, dues idees impossibles de lligar. La característica del «Dogma» és, segons ell, la de tot producte mental: l’evolució, o la involució: la transformació.

Deixeble en aquest punt de Schleiermacher, però més modern que l'autor de tan bells Monòlegs, encara afegia explicacions pròpies a la teoria de l’«experiència religiosa» i de la «transformació del cristianisme». La més original, però, de les explicacions per ell confessades, era la que acostumava enunciar sintèticament: «La Fe és modalitat de la Voluntat de somniar». Arribava, per aquesta via, a una concepció clara i personal d'un dels temes que més preocupaven en el seu temps i que és encara, en els nostres dies, la magna qüestió de l’«Harmonia entre la Fe i la Raó»; la qüestió de les «Concordances entre la Religió i la Ciència».

§ 24

La «Voluntat de somniar» era, en el seu tecnicisme, un dels instruments de la investigació científica i, en general, de la «investigació espiritual»: científica, religiosa, filosòfica, artística, etc. En segon lloc, la Voluntat de somniar era una «força de la Naturalesa». La religió com a producte de la Voluntat de somniar estava definida, doncs, quan era considerada: primer, com a instrument d'investigació espiritual; segon, com a llei de la Naturalesa.

Pretenia que la filosofia del segle xix, tan plena de «Voluntats de viure», mancava d'una teoria de la «Voluntat de somniar». Quan, cap a les seves velleses, tingué noticia del «Wille zur Macht» (Voluntat de potència) de Nietzsche, i del Will to believe, de W. James, per un moment semblà que tornava a la joventut, ple de projectes i d'esperances; i d'aquells dies segurament procedeix la idea d'escriure una obra amb aquest títol: La Voluntat de somniar; obra de la qual no ens resta sinó un pla, i encara un pla incomplet. Però no es tracta d'això ara. El lector ho trobarà més endavant.

Prou significativa em sembla que és l’expressió: «Voluntat de somniar» perquè hi hagi necessitat d'aclarir ara un concepte destinat a omplir les pàgines que seguiran. Però, per avançar algun mot més al paràgraf anterior, afegiré que el filòsof considerava com el lema de tota la seva teoria sobre la Voluntat aquell vers —el vers amb què comença la Ilíada— en el qual Homer mana la seva Musa. Considerava Homer como el més gran de tots els poetes —i com el model etern de tota Poesia humana— perquè no «atén les ordres de la Musa», sinó que, dominador de la Musa, diu: Canta! I es fa obeir immediatament i joiosament.

§ 25

Continuaré aquesta digressió forçada. No oblido, però, que l'objecte d'aquest capítol és exposar els fonaments de les idees d'en Katharòs respecte al simbolisme de tota «religió revelada».

En continuar aquesta digressió «poètica» sobre la teoria de la Voluntat, em faig càrrec que associo la Religió i la Poesia. I cal fixar en la memòria —s'haurà notat ja estudiant els paràgrafs anteriors— que aquesta associació és la base de la teoria religiosa del Mestre.

Ja que el vers en el qual es recolzava el filòsof, és:

Μήνιν άειζε, ζεά, Δημήτερς άγλαοχάρττον

Assegurava ell que el primer vers de la Ilíada havia sigut après per Homer d'un poema d'Orfeu. I, com que mai se sabé despendre de la convicció de la impersonalitat d'Homer, aplicà la idea d'una «Voluntat que mana les Muses» a tota la Grècia, i, en general, a tots els pobles poetes.

Pel pla general de la seva obra sobre «La Voluntat de somniar», es veurà que associava el nom de Milton al del cantor de la Ilíada; i que, malgrat el seu odi contra eI poeta cristià, considerava com un dels apòstrofs més enèrgics de tots els segles aquell sublim:

Sing, heav 'nly muse

del poeta anglès.

§26

Es veurà eI trànsit de la Poesia a la Religió, en el filòsof de la Voluntat de somniar, quan s'hagi après que, en el pla de l'obra de Katharòs, Homer i Milton eren comparats —en tant que «vencedors de les Muses»— als místics, quan parlen de vencer a Dios por la esperanza (Sant Joan de la Creu), de persistir en la Oración, aun sin ganas (Miquel de Molinos).

Considerava tota Religió positiva —en la seva part dogmàtica— com una combinació d'Absurds, somniats per assolir un cert poder espiritual.

Aquests Absurds són símbols, doncs, de la Voluntat de somniar.

Creia en la realitat absoluta de tota oració, des de el punt de vista de la força que desenrotlla en l'individu o en la col·lectivitat.

Però tota oració, filosòficament considerada —és dir, des del punt de vista de la «Teoria de la Religió»—, és Absurda, car el Déu envers el qual és dirigida no existeix ni pot existir sinó com a Ideal de la raó humana.

La Religió, doncs, tant des del punt de vista pràctic com des del punt de vista dogmàtic —com a Culte o com a Dogma— és simbòlica sempre: és el símbol d'un poder que té l'home o que tracta d'obtenir.

Heus aquí, dintre el seu ateisme, el que pensava ell respecte a tota religió revelada.

CAPÍTOL III

EVOLUCIÓ i MORT DELS DOGMES

§ 27

Per això —es comprendrà lògicament— ell no creia en la persistència dels dogmes. Com tot producte espiritual, els Dogmes obeeixen lleis d'aparició, de desenrotllament, de mort.

Aquest caràcter progressiu dels Dogmes era llur caràcter religiós o poètic per excel·lència. I, veient que l’Església catòlica se'n fa un deure de la condemnació de «la Raó», somreia i declarava que amb aquesta antinòmia, amb aquesta contradicció flagrant, no es feia sinó reincidir en el cercle viciós descobert en la Teoria de la religió revelada per Revelació Supernatural. (Vid. el capítol primer d'aquest mateix llibre II.)

§ 28

S'atrevia a formular un judici definitiu respecte a l'avenir de tota Religió. En el futur, deia, acabaran per resoldre’s en una Harmonia suprema eIs conflictes entre la Fe i la Raó. La naturalesa de la Fe és «imposar l'absurd»; es dirigeix més a la Voluntat que a la Raó. La Fe és una imposició, com la Ciència és una convicció. La Fe diu a l'home: Això és absurd, doncs creu. La Ciència diu: Creu mentre conceps. Aquest conflicte, impossible de desconèixer, és un conflicte del present. Tot s'aclarirà —ell profetitzava— en l'avenir. Com? Per què?

§ 29

Les tendències primitives dels homes —ell explicava—pel que fa a l’acte de creure, són: la creença en coses extraordinàries; la creença en les coses que concep perfectament.

Aquestes tendències són rítmiques. L'una es presenta com a contrapès de l'altra, i es pot dir que es creen i es destrueixen alhora.

La «Mecànica» del conflicte entre la Raó i la Fe era explicada per en Katharòs fundant-se en el ritme d'aquestes tendències; en llur progrés, i en llur perpetuïtat en el fons de la consciència.

Ell resumia, matemàticament, la fórmula del conflicte, presentant-la sota aquesta equació:

Concepció = Creença.

D'aquesta igualtat sorgeix la Ciència. La Ciència que, des d’aquest punt de vista, no és sinó el sentit comú organitzat, tendeix a concebre. I no vol creure sinó allò que concep.

Recordo haver-li sentit sempre aquesta veritat, que també ell expressava d'una manera més algèbrica:

xC = V

En aquesta fórmula, C és la concepció, V la voluntat de creure, i x un coeficient d'error personal.

Segons el filòsof, el que exigeix la Fe és la voluntat de creure en absurds, és dir, en «productes espirituals» que no es poden concebre. És dir, la fe exigeix conceptes multiplicats per una incògnita, x, el coeficient de la fórmula. Aquesta incògnita, en la Religió, és el sentiment.

§ 30

D'aquí, deia, els conflictes entre la Religió i la Ciència.

Però, cada dia més —suposava—, la Fe esdevindrà racional. Per altra part, el «Concepte», el punt de partida de la Ciència, està subjecte també a evolució, a progrés. Cada nova conquista de la Ciència és una trencadissa de motllos, un «absurd» imposant-se a un «concepte» establert.

Retreia, en aquest punt, l'exemple de la geometria d'Euclides, substituïda, completada per la geometria de Bolyai i Lobačevskij.

El «crepuscle dels conceptes» assenyalarà l'Harmonia entre la Dogmàtica i la Fe, car el Regne dels Absurds —pretenia— és l'avenir de la Humanitat.

§31

Recolzava aquesta atrevidíssima conclusió en exemples trets dels avenços de les ciències en la imposició d’inexactituds fins en el terrer de la Matemàtica pura, de les «ciències exactes per excel·lència».

Un dia em va dir: «¿Penses que tens raó quan creus que, en la multiplicació, l'ordre dels factors no altera el producte? Doncs aquesta veritat, adquirida per sempre, fou per molts anys un obstacle a l'avenç de la «teoria dels quaternions»; era un motllo fet; i l'home que sabé trencar-lo —Hamilton— l'home que afirmà per primera vegada, contra l’opinió del món, que l'ordre dels factors altera eI producte, imposava un Absurd, una cosa impossible de «concebre». Però ell tenia la veritat-vera. La ciència progressa perquè eIs absurds són defensats en temps oportuns. La Religió acabarà per ésser el Reconeixement de l'Absurd, en general, per tots els enteniments i per tots els cors. Queda, en el futur, una física no-newtoniana per fer; una química no-lavoisieriana, una biologia no-darwiniana per fer; queden per somniar encara molts absurds. La Voluntat de somniar-los tots, en general, deu ésser la Religió futura. L'Home ha de conquistar un regne encara no conegut: la Fe en la Voluntat es la Religió.»

I aquesta era la seva actitud enfront de tota Religió positiva.

LLIBRE III

EL SEU ATEISME

(Exposició dels seus arguments contra el Déu popular,

i de la seva teoria de la blasfèmia)

CAPÍTOL PRIMER

DÉU NO POT CONÈIXER NI POT AMAR

§ 32

Comparava sarcàsticament el «Déu inefable» de metafísics i teòlegs amb Gaspar Hauser, aquell «misteri de Nuremberg», mig criminal i mig imbècil. Deia que aquest Déu estava ben mort, després de la Critica de la raó pura; que era arribada l'hora d'enterrar-lo, i proposava un RIP semblant al d'en Hauser:

Hic jacet

Gasparus Hauser

Ænigma

sui temperis

ignota nativitas

occulta mors

Tinc al davant meu una quartilla en la qual hi ha, en lletres grosses, aquesta inscripció:

Hic jacet

Deus bonus sapiens justus omnipotens

ænigma humanitatis

prehistorica nativitas

kantiana mors

§ 33

A aquells que s'horroritzaran d'aquesta blasfèmia, jo els advertiré que considerin que procedia d'un home honrat, intel·ligentíssim i sapientíssim, el qual resumia així molts anys de severa meditació.

Sembla, però, que les seves idees aquí hagin sofert una certa desviació. Car, vers la seva joventut, havia arribat a creure en una possible «Ciència de Déu», considerant l'Ésser Bo, Just, Sapientíssim, etc., com una noció abstracta; i aleshores, per una successió de teoremes i corol·laris, creia possible la construcció d’una Teologia exacta, amb el mateix caràcter de l'àlgebra o de la geometria.

Aquestes idees les rebutjà, a la fi, d'una manera decidida. I el seu llibre De la Destrucció de la idea de Déu comença per unes misterioses paraules llatines, que a mi em sembla que són el mateix RIP del paràgraf anterior, però més sarcàstic encara, en la seva horrible brevetat:

HIC

OCCULTUS

OCCULTO

OCCISUS EST

XIV. DEC. MDCCCXCIV.

§ 34

La principal base del seu ateisme era la impossibilitat de conciliar un ésser Perfecte i Infinit amb un món ple de dolors i d'injustícies. Era un revoltat contra Déu, perquè veia patir els innocents; perquè veia les vides inútils dels animals; però, sobretot, perquè ell mateix havia sofert i patit dolors físics i dolors morals.

Ell creia —com tota consciència honesta— que si Déu és Omnipotent, no és Bo; i que si és Bo no és Omnipotent. Deia sovint, concretant aquesta convicció seva: «Si Déu és Omnipotent, Déu és el Mal; si Déu és la Bondat per excel·lència, és limitat».

I arribava en aquest punt a conseqüències tan extremes que, admetent la hipòtesi d'una possible Ciència metafísica i una probable Teodicea, protestava contra la confusió escolàstica respecte a l'objecte d'ambdues ciències; i definia la «Metafísica» com a «ciència de l'Ésser infinit»; la Teodicea» com a «ciència d'Ésser perfecte» (limitat).

Per això ell es decantava més aviat per la concepció de Déu com a Ésser finit. Bo, però no omnipotent; just, savi, però no Infinit.

I aquí coincidia amb Stuart Mill; tampoc amagava les seves simpaties per Vacherot, Renouvier i altres escriptors de l’escola francesa.

§ 35

Considerava aquesta convicció de la incompatibilitat entre la Bondat divina i l’Omnipotència com la posició inicial per destruir la idea del Déu del poble. I aquí professava la doctrina que sols l’experiència dels dolors del món, en la pròpia carn o en la carn dels altres, pot ensenyar-nos aquella incompatibilitat. Fins arribava a creure que es neix revoltat contra Déu o sotmès a Déu, segons la força d'aquella experiència fonamental.

Ell patia, sobretot, amb la sort de totes les bèsties, amb els destins obscurs dels imbècils i dels inconscients, amb les ànimes encara no descloses o amb les ànimes que ja neixen mortes.

El seu ateisme era, doncs, un crit de la seva consciència, la qual no aprovava el caos d’aquest món.

§ 36

Així revoltat, procedia a la dissecció del «Déu popular». Segons la seva metàfora, Déu, en la intel·ligència dels teòlegs i del poble, era un pro­ducte mental format per tres components: Omnipotència, Amor i Intel·ligència infinita. Aquests tres factors produïen una síntesi mental: Déu.

Però una anàlisi imparcial fa veure que aquest nucli no resisteix l'acció corrosiva d'un judici lògic. Aplicats els àcids del raonament, havia de descompondre’s aquest nucli.

Explicaré breument —recordant-me de les seves converses— com procedia aquest químic.

Ell deia: Si Déu es Infinit, no és capaç d’Amor. Ni sent l'amor, en general, ni sent les diferents varietats de l'amor: pietat, misericòrdia, etcètera.

Per provar això, ell recordava eIs arguments de Sòcrates, en El banquet, contra la idea d'un amor-bellesa, d'un amor-bondat. Així deia que amor és amor envers alguna cosa. Amor desitja una cosa que no té. Però què és el que desitja Amor? Les coses belles. Doncs no és bell. Però el bell, no és el mateix que el bo? Doncs l'Amor tampoc és bo.

Un Déu —un Ésser Infinit— que amés, seria absurd; no seria Bo ni Bell, com el Déu del poble.

Continuava. Del fet que l'Amor no és bell ni es bo, no se'n dedueix que sia lleig o que sia dolent.

L'Amor és l'intermediari entre els déus i els homes; no és diví, però envers ell gravita la humanitat.

L'Ésser Infinit somnia més enllà de l'Amor. Déu no pot amar.

§ 37

Tampoc Déu pot conèixer si és la Intel·ligència infinita somniada pel poble.

Demostrava la veritat d'aquesta opinió retraient la idea fonamental de la Unitat divina. Si Déu és u, deia, cal que sia únic. I si és únic, és impossible que en Ell hi hagi un «subjecte» que coneix i un «objecte» conegut. Però aquesta distinció entre l'objecte i el subjecte és fonamental, en el coneixement. Doncs Déu, l'Únic, l'Infinit, no pot conèixer.

I heus aquí com, partint d'una protesta moral contra l’existència del caos en l'Univers, arribava a la destrucció del nucli-Déu, el producte cabdal de l'enginy humà.

Arribat aquí, ell es feia encara una pregunta: Per què l'home ha somniat Déu? Per què l'ha creat?

Aquí deixaré, però, aquesta matèria.

CAPÍTOL II

LA SEVA TEORIA DE LA BLASFÈMIA

§ 38

La Blasfèmia adquiria, en les idees d'en Katharòs, un valor moral no sospitat segurament per cap dels tractadistes d'Ètica i Filosofia dels costums.

Però no totes les blasfèmies eren dignes d’ésser considerades pel moralista. Segons ell, sols les blasfèmies «artístiques» eren dignes d’ésser considerades com a elements morals.

§ 39

Una blasfèmia sublim era caracteritzada, segons ell, per una «emoció» que ell tractava de definir dient: «Blasfemeu de tal manera que, després de les vostres paraules, sembli que el món hagi d’anorrear-se, o ésser una altra cosa diferent del que és».

§ 40

«Blasfèmia» i «Oració» eren, per a ell, dos termes d'una mateixa, idèntica actitud enfront de la marxa de les coses. Blasfemar i orar, són dos actes d'una mateixa Ambició d'apoderar-se de l'enigma de l'Univers, i de transformar-se en «Déu».

CAPÍTOL III

DÉU, EN ELS LÍMITS DE LA BIOLOGIA

§ 41

Déu no era més, per a ell, que un capítol de la Biologia. Déu era la llei biològica en virtut de la qual l'home anuncia un animal superior. I, per concretar, deia que Déu és aquest animal mateix.

Com un fisiòleg, el qual analitza les funcions característiques i més generals de l'home, classificant-les, ell es preocupava de l’enumeració i de l'estudi dels Instints que obeeixen aquelles funcions. Un d'aquests Instints ens porta —deia ell— vers una Nova Vida. I la nova vida així sentida i volguda per nosaltres, és Déu.

Sostenia que, sota aquest punt de vista, la ciència teològica podia assolir una exactitud matemàtica.

Reduïa els principals axiomes d'aquesta Teodicea fundada en la biologia, a tres:

1. Tot animal inferior —en tant que individu— aspira a un animal superior, i té en ell la seva raó d'ésser i la seva causa.

2. Tota agrupació zoològica inferior aspira a una agrupació zoològica superior.

3. Tot Tipus zoològic aspira a un Tipus zoològic superior.

D'aquí deduïa un triple concepte de la divinitat.

Per aclarir aquest triple concepte mitjançant els exemples que ell preferia, diré que, segons el primer axioma, una holotúria és el Déu somniat per una ameba; que, segons el segon axioma, una sangonera és el Déu somniat per una ameba; que, segons el tercer axioma, Déu, per a l’ameba, no pot ésser sinó l'Home.

§ 42

Admetia una Sensació de Déu, present en la consciència humana sota la forma del «neguit metafísic», de «l'amor místic», dels pressentiments de tota mena. Aquesta sensació es refereix, sobretot, a les coses futures. I algunes vegades s'havia atrevit a parlar així: «Déu és el Futur de les coses.»

S'haurà comprès ara tota l’energia del seu ateisme. Ell, després d'haver dissolt el nucli Omnipotència - Amor - Intel·ligència, es preguntava: «Quin instint obeeix la naturalesa humana en l’acte de crear un Déu?». I descobria que, en realitat, Déu no era altra cosa que aquest instint. Així el biòleg recollia les runes acumulades pel crític implacable de tota Teologia revelada.

I heus aquí per què, si començava per comparar Déu amb en Gaspar Hauser, finia per dir de Déu que era un animal. I feia així mateix marcar sarcàsticament que la Biologia dona aquí la raó a les blasfèmies italianes: Porco Dio! Diocane!... Sols que els italians, parlant així, inverteixen els termes de l’escala zoològica, pel gust de rebaixar Déu en moments d'ira o desconhort.

§ 43

Una conseqüència de les seves idees sobre la divinitat era la convicció que, essent Déu essencialment la Vida, tot allò que la destrueix és obra d'una altra Voluntat. Així acabava en una espècie de maniqueisme, producte experimental de l'espectacle de les coses.

Finalment, sostenia que el poble cristià, i en general la raça blanca, era víctima d'una equivocació continua quan acceptava la llegenda del Paradís. Confessava que tot allò que en el Paradís es considera com a obra i acció del Diable, és, en realitat, obra i acció de Déu; i que allò que es considera com a obra i acció de Déu, és obra i acció del Diable. Jehovà, prohibint a l'home ésser «Déu», és en realitat el Diable; i la Serp és el símbol de tot Instint vers la Divini­tat: Sicut Deus...

LLIBRE IV

LA MORAL DE L'ENTUSIASME

CAPÍTOL PRIMER

CRÍTICA DE LES IDEES MORALS

§ 44

Considerava la «destrucció de la idea d'un Déu personal» com el principi de tota Filosofia. Segons les seves pintoresques paraules, «és impossible viure tranquil amb la idea d'un Déu arbitrari, fonament de la moral». Argumentava, en aquest punt, com a perfecte deixeble d'Epicur, i deia: «O Déu no vol el mal d'aquest món, però no pot evitar-ho; o pot, i no vol; o no pot ni vol; o pot i vol. En el primer cas, és impotent. En el segon cas, és dolent. En el tercer cas, és impotent i és dolent. En l'últim cas, d'on procedeix el mal del món?».

Considerava, doncs, la destrucció de la idea de Déu, la revolta contra Déu, com el principi de tota moral. Car és aquesta destrucció la que condueix immediatament a la contemplació serena de les coses i a la dignificació de l'home dintre de l'Univers.

§ 45

L'altra part de la seva «Crítica dels costums» es refereix als fonaments que eIs homes acostumen a donar a l’«Ètica». Ben mirada, aquesta segona part no era més que un corol·lari de la primera; car la idea de Déu de la moral religiosa és substituïda per la idea de Deure, la idea de Veritat, la Pietat, la Simpatia, la Utilitat, etc., en les «morals dels filòsofs».

Era tan radical en aquest punt que afirmava que l'home que es fa aquesta pregunta: Què dec fer? Què faré?, ja es un home immoral.

La moralitat, per a ell, era l'Entusiasme; i la fredor, el càlcul, la reflexió, eren la immoralitat.

Acceptava entusiasmat tota la crítica dirigida per en Schopenhauer contra la moral kantiana i la moral fichtiana. Però no era un deixeble de Schopenhauer. La pietat, considerada per aquest filòsof com a fonament de la Moral, no era, segons el nostre Mestre, sinó un dels casos de moralitat possible, i no el més important de tots.

§ 46

Tres tipus considerava d'entusiasmes, com a característics de l’Ètica. Un d'ells era la Pietat. Un altre la Visió de les coses del món. Un altre la Voluntat de somniar i els seus productes naturals (poesia, per exemple).

Substituïa la idea de Déu per la idea d'Entusiasme. Però, de l'home entusiasta, no tenia inconvenient a dir-ne diví. I així, retornant al sentit etimològic i clàssic de la paraula «entusiasme», definia aquest estat com la Vida en Déu o bé, per usar una de les seves frases, com la Sensació de Déu.

Estava disposat, doncs, sempre, a explicar el món com el producte o la manifestació de Déu. Però el seu concepte de Déu s'identificava amb el seu concepte del món. I sempre vaig sentir-li definir el món com a Entusiasme.

Així la seva Moral no era més que una part de la seva Cosmologia.

CAPÍTOL II

la constitució de l’ètica

§ 47

L’Ètica, segons ell, no ensenya cap «deure» ni cap «virtut». No diu «faràs!» Tampoc és una ciència normativa, de la categoria de la Lògica.

Per al meu mestre l’Ètica era sols una ciència especulativa o teòrica. Sols eren objecte del seu estudi els «actes» de l'home en general, pres­cindint de les categories de «vici» o de «virtut», de tota norma, de tot imperatiu.

Podria dir-se que, en cert sentit, l’Ètica no era per a ell altra cosa que la Biologia. Una doctrina de la vida de l'home, de l'activitat humana.

§ 48

El primer problema, doncs, que es presentava era aquest: Què es un acte, en el sentit més ampli de la paraula? Quan un «acte» és entusiasta? El filòsof aquí resolia la qüestió d'una manera original. Segons ell, la missió de la Filosofia, després de desfer la idea d'un Déu personal com a base de l’Ètica, consistia a deslliurar els esperits del prejudici popular de confondre l'activitat amb l'exercici o la pràctica.

L'activitat pura, per a ell, era l'activitat elemental. I l'activitat elemental començava amb el fet de veure les coses. Per aquest fet, el més meravellós de la nostra vida, devia començar l'estudi de l’Ètica.

Aquí es mostrava més radical encara. I sostenia que, essent l’Ètica una ciència general, filosòfica, havia de concretar-se en l'estudi d’aquest fet primordial, considerat com a tipus de les accions entusiastes.

Era així —ho tornaré a afirmar— que, en ell, l’Ètica era enterament la Cosmologia.

§ 49

Sempre he considerat com un progrés digne d'ésser conegut, en les Ciències Morals, aquest projecte de reforma de l’Ètica. No he cregut exagerat posar, per aquest sol projecte, el nom d'en Katharòs al costat dels d'en Kant i d'en Schopenhauer. Aquests tres noms representen, per a un historiador de les doctrines ètiques modernes, tres etapes en els progressos científics. Car tots tres cerquen fugir de la idea d'un Déu personal per fundar l’Ètica; i així Kant substitueix Déu pel deure. Per a en Schopenhauer, el progrés —en moral— està en allunyar-se més encara de Déu, i del substitut «intel·lectual» de Déu, que és l'imperatiu kantià. Schopenhauer no vol que es parli més que de sentiments, i així fonamenta la Moral en el sentiment de la pietat. Però en Katharòs tracta de cercar la base de la pietat, i defineix aquesta com a entusiasme; una espècie d’entusiasme; i, dintre d'ell, molts altres; i, fora d'ell, abraçant-los tots, l'acte entusiasta elemental de veure les coses. Així la moral resta fundada sobre un fet físic.

§50

Per demostrar que la «pietat» és un cas, una espècie del gènere Entusiasme de la visió del món, feia aquest raonament, que jo he considerat sempre indestructible: «A què es redueix la pietat? No es redueix a la projecció de l'home en els altres homes, o en qualsevol ésser vivent? Doncs aquesta projecció es la mateixa de l'acte de veure els objectes; car la impressió dels objectes en la retina va seguida de la projecció dels corrents nerviosos a través del nervi òptic. De manera que el nostre primer acte de pietat és la visió. O, dit d'una altra faisó, sentim pietat perquè participem de l'Entusiasme de la visió de les coses».

LLIBRE V

ELS SEUS PROJECTES D'UNA REFORMA DE LA LÒGICA

CAPÍTOL PRIMER

CRÍTICA DE LA IDEA DE CAUSA

§ 51

La seva idea cabdal era la separació entre la idea d'antecedent i la idea de causa. Per regla general, els lògics confonen l’«antecedent» amb la «causa». Pel nostre Mestre aquesta confusió era la base principal dels més grans errors en psicologia, en moral, en física, etc.

§ 52

Considerava inseparables la idea de «causa» i la idea de «futur». Arribava fins a identificar aquests dos conceptes. i considerava corn la característica de tota vocació especulativa la tendència a veure les causes com a ombres, en el regne del futur.

§ 53

Aquesta part de les seves opinions acostumava a explicar-la per un exemple citat sovint pels naturalistes. «El vegetal —deia el nostre mestre— no té estómac i digereix, no té pulmons i verifica les funcions respiratòries. Les funcions s’efectuen precedint els òrgans, els quals sols es desenrotllen en el futur. Els nostres pulmons són la causa de la respiració, allà on aquesta es presenta. Però hi ha una època en la història de la terra en la qual no existeixen els òrgans. No obstant això, aquests fan la seva acció, a distància. Sempre les causes són reals.»

§ 54

Un dels punts de vista més importants de la seva doctrina filosòfica era l’omnipotència de les causes, és dir, l'acció del futur en el present.

I considerava Sant Agustí com l'home més gran que s'atreví a profunditzar en el concepte de causa, quan deia: «Hi ha tres presents: el present del passat; el present del present; el present del futur». Sostenia que en l'home es donen aquestes tres formes del temps present en les funcions de la memòria, la intenció, la profecia.

§ 55

Considerava tan important la destrucció de la connexió establerta entre l’antecedent i la causa, en Lògica, com la destrucció de la idea de Déu en Moral. I, entre les conseqüències més notables que en treia, n'hi ha una referent a la definició de l'esperit humà. Segons ell, tot el que en nosaltres és l’esperit, són les funcions anticipades de «causes futures». L'home és l'esperit dels animals. L'Ultravertebrat és l'esperit de l'home.

CAPÍTOL II

TEORIA DE LES MÀQUINES DIALÈCTIQUES

§ 56

La Lògica no era més que el producte de l'Instint creador i dominador de l'home. En el fons de tot raonament —i de cada forma de raonament— hi ha l'Instint secret de l'home d'apoderar-se de l’essència de les coses i dominar-les.

§ 57

De la mateixa manera que aquest Instint és visió de les coses, és també pensament respecte de les coses. L'Instint, sota aquest aspecte, treballa amb instruments per ell mateix creats: les «màquines dialèctiques».

§ 58

Las màquines dialèctiques són quatre cabdals, i han aparegut en èpoques memorables per al progrés i la cultura humana. El «sil·logisme» està lligat al nom d'Aristòtil i de la filosofia escolàstica; la «inducció» al nom de Bacon i al positivisme; l'«antítesi» a Hegel... La quarta màquina dialèctica seria, segons ell, l'obra de l’avenir, però avui ja començava a pressentir-se i estudiar-se: era la Simbòlica.

§ 59

La «Simbòlica» es composava, segons ell, de dues parts:

l. A conté totes les coses, en síntesi.

2. A no expressa cap realitat.

Per fer comprendre el sentit d'aquestes dues proposicions, posava aquest exemple: «Tot axioma conté totes les proposicions, en síntesi, que el raonament descobreix o pot descobrir. Però, per altra part, no hi ha, en l'estat present de les coses, cap axioma que no es pugui rebutjar».

§ 60

La «Simbòlica» era, segons ell, la màquina dialèctica destinada a prevaler. I, amb ella, projectava la Reforma de la Matemàtica. Els dos problemes cabdals de la Lògica eren:

Primer. Donat un axioma, deduir immediatament totes les veritats demostrables, sense ús de la demostració.

Segon. Reduir els axiomes a la categoria de proposicions segones, i investigar —inventar— les veritats primeres de les quals els axiomes depenen.

Segons la seva original idea, el mètode deductiu arribaria així a la plenitud de la seva evolució. I quan li deien que això era un somni impossible, replicava: «No abuseu de les paraules. Això no és un somni de boig, sinó que és un «ideal científic»; i aquest ideal està, respecte a la nostra usual matemàtica, com la Matemàtica respecte a les altres realitats del món».

CAPÍTOL III

DE L'IDEAL EN MATEMÀTICA

§ 61

Per comprendre tot el que ell opinava i ensenyava respecte a «l'ideal en Matemàtica», cal recordar que així com refusava la idea de Déu com a base de la Moral, estava disposat a admetre-la com a objecte d'una ciència abstracta.

§ 62

L'ideal de la Matemàtica, com de tota ciència, era conèixer perfectament: conèixer divinament. Però l'instrument de què se serveix el matemàtic per conèixer, la «màquina dialèctica», era imperfecta. D'aquí una oposició entre l’ideal i els mitjans o la realitat de la ciència.

Abans, doncs, de fixar l'ideal en Matemàtica, cal reconèixer que la Matemàtica és una ciència imperfecta. Però hi pot haver exactitud allà on hi ha imperfecció? La Matemàtica és una ciència inexacta.

§ 63

No obstant això, és una ciència inexacta i imperfecta amb un ideal de perfecció i d’exactitud. Com més s'acosti a aquest ideal, menys imperfecta serà. És, doncs, una ciència evolutiva, que s'enriqueix cada dia amb veritats noves.

§ 64

Immediatament es proposava aquest altíssim i transcendental problema: «Quin és l'ideal en Matemàtica?».

I responia: «En Matemàtica l'ideal no és mai assolit, perquè la deducció és una màquina dialèctica imperfecta».

Per demostrar aquest extrem, analitzava aquest sil·logisme:

Tots els homes són mortals.

Pau es home.

Doncs Pau és mortal.

I trobava que aquí s'afirmava no més que una petició de principi. Des del moment que començo per dir que «tots el homes són mortals», ja afirmo que Pau ho és de mortal, car Pau és un home. De manera que és viciosa la segona premissa, com també la conclusió.

L'ideal, en Matemàtica, està en fugir d'aquest curriculus; en una paraula, en no fer de la Matemàtica una ciència deductiva, sinó una ciència simbòlica, fundada en les dues proposicions del § 60.

LLIBRE VI

LA SEVA POLÍTICA

CAPÍTOL PRIMER

EL GOVERN DELS MILLORS

§ 65

La seva política era platònica, en principi. I, immediatament, apareixia fecundada per les idees socials contemporànies.

Com a platònic, sols transigia amb el govern dels millors. Així la Política era una dignitat, un honor degut a la Intel·ligència, a l'Ànima.

Com a modern, resumia el seu programa en aquest lema: Treball lliure, en una Terra lliure.

§ 66

Distingia acuradament la «Ciència» i la «Política». La primera era l'art d'imposar-se per força. La segona, l'art de fer respectar la Huma­nitat en el més humil dels homes.

§ 67

A la teoria política de l'Imperialisme ell oposava el «Programa del Cavaller». El Cavaller no podia transigir amb els tirans; i era el responsable, avui, de totes les orientacions populars.

Cap més autoritat reconegué.

No refusà mai, però, l’autoritat nadiua dels bons, dels intel·ligents, dels grans homes. La seva obediència, quan es tractava d'un bell esperit, arribava fins a la devoció.

D'un home bo en deia un Rei. I de l'home de bona voluntat en deia un Cavaller.

§ 68

Semblava esperar, íntimament, un futur gloriós per a la Humanitat, una nova època de la història. En el fons, socialment i intel·lectualment, era un fervorós optimista.

CAPÍTOL II

LA SEVA UTOPIA

§ 69

El seu ideal social era, com l'ideal matemàtic, com l'ideal teològic, una deducció en vista dels fets de l’experiència.

Era un descontent de l'actual organització social.

Sostenia que l'error principal de les Societats modernes consistia a invertir l'ordre jeràrquic dels tres factors: Capital, Treball, Terra, i dels correlatius Interès, Salari, Renda. La tendència natural corrent és considerar el Capital com l'agent, el Treball com a instrument, i la Terra com a mitjà.

Contra aquest ordre, ell pretenia que el Treball és el tot, que després ve la Terra, i que únicament com a producte d’ambdós calia considerar el Capital.

§ 70

En relació amb aital transmutació de l'ordre jeràrquic, sostenia:

Primer: Que el treballador té dret al producte íntegre del seu treball.

Segon: Que la Terra havia de declarar-se lliure.

Així és que el seu lema era el dels nihilistes russos: Terra i Llibertat.

Per assolir aquest ideal tot ho considerava lícit: la literatura i la força, l’oratòria i la revolució. Però, en el fons, no és que ell consagrés la violència del poble, sinó que reconeixia que la Societat, en proclamar la propietat privada de la terra, proclamava un regne de violència i de crim.

§ 71

Filòsof que era, reconeixia que la propaganda més revolucionaria és la del pensament; però, vers els últims anys de la seva vida, fou objecte de tals persecucions, que arribà a un pietisme social que era un nihilisme moral, la negació de tota aspiració optimista.

Màximes

ÚNIQUES MÀXIMES DE KATHARÒS

TROBADES ENTRE ELS SEUS ESCRITS

I

Oh delícies de la divinitat! Evidentment, el món és l'obra d'un bon Déu... Marc Aureli té un fill, i es diu Còmodus. Germànic té un oncle meravellós: Tiberi; i dos fills —due amori di bimbi—: Calígula i Agripina...

II

El sant temor de Déu —recomanat pels teòlegs— ha d'ésser prohibit pels metges. Per què? Perquè jo he vist, en alguns cervells, desenrotllar-se una malaltia nova: la teofòbia.

III

En l'home no hi veig més que dues fonamentals tendències: la necessitat d'adorar i la necessitat d'ésser adorat. La primera crea les religions. La segona, l'Home com a creador i com a dominador del món. Però ambdues tendències són recíproques, generalment. I a aquesta reciprocitat devem la imperfecció del nostre món. L'home no s'acaba de decidir a esdevenir Déu.

IV 

Tota la moral està continguda en un sol precepte: sempre admirar. Si de cas els altres no ens admiren, admirem nosaltres.

V

La Providència de Déu em revolta. Els salms la disculpen moltes vegades, perquè creuen poder provar que «la impietat no dura». Vidi impium superexaltatum et elevatum sicut cedros Libani. Et transivi, et ecce non erat: et quæsivi eum, et non est inventus locus ejus. (Salm. xxxv, versicle 35-36): «He vist el pecador enlairat, com els cedres del Líban. I he passat, i ja no hi era, i l'he cercat, però no era enlloc»... Oh, sí! però el terrible és que hagi pogut enlairar-se una vegada tan sols!

VI

Tingueu el valor d'aspirar sempre al futur. El passat és una cadena. Romans i grecs us lliguen. Cerqueu els romans i els grecs de l'avenir.

VII

Hi ha una blasfèmia més terrible que totes les altres: la blasfèmia del silenci. Sí: hi ha una actitud ofensiva contra Déu, que és una ofensa superior a totes les paraules: el menyspreu.

VIII

Què és el vostre Déu personal, sinó una determinació? I què és una determinació sinó una negació? Quan afirmeu un Déu bo, just, intel·ligent, etc., en realitat negueu tota idea de Déu.

IX

Omnis determinatio est negatio. I així el món, que és la màxima determinació, és també la màxima negació: el buit; el no-res.

X

Per què refuseu la idea de miracle? Que no es llegeix en la vida dels sants i dels homes purs que tingueren prou força per resistir les «temptacions»? Doncs aquests homes que s'oposen a la naturalesa ja realitzen un «miracle interior», enfront del qual el «miracle exterior» no és més que una aplicació; un detall més.

XI

Jesús és Lucífer. M'indignen aquells que me’l presenten com un ésser humil a imitar, i aquells que me’l denuncien com un miserable i un cínic. Per a mi, Jesús és la Voluntat, però no la Voluntat de Jehovà, sinó la de la Serp; no la Voluntat de prohibició, sinó la Voluntat que es resumeix en el vell i gloriós lema: Eritis sicut Deus...

XII

Depenem de l'Ultravertebrat com tots els éssers depenen de nosaltres, homes. I pensar que la Naturalesa gravita contra aquest cervell destinat un dia a podrir-se!

XIII

Després que la idea d'un Déu personal s’és esvaïda, encara hi ha en nosaltres quelcom que sobreviu al vell fantasma. D'aqueixes noves ombres, és el Deure la més tradicional i veritable. Ell enfosqueix la vida, fins que s’il·lumina l'ànima amb la claror de l'Entusiasme. Sols és divina, sols és moral l'ànima entusiasta.

XIV

Admeto eIs miracles com admeto els pressentiments. L'home està pastat amb matèria futura, amb matèria d'éssers que han de venir. Per què no admetre que en el fons de cada home hi ha un profeta?

XV

Deixeu al poble que cregui en la immortalitat d'una ànima substancial, indestructible. ¿Que no veieu que aquesta creença no és sinó una esperança fervorosa, una esperança fundada en els fet reals de les tres perpetuïtats fins avui conegudes per la ciència: la perpetuïtat de la matèria i de la força, la perpetuïtat mitjançant l'amor, i la perpetuïtat del Vertebrat en l'UItravertebrat? Això és un somni. Però cal fer justícia al poble: és un somni ben somniat! Amb tots els caràcters de la certesa!

XVI

Per a mi, la diferència més gran que pot descobrir-se entre eIs antics i els moderns és aquesta: la diferència en la noció de l'ànima. Per aIs antics l'ànima era una substància. Per als moderns, una energia. Sempre que es tracti d'aquest punt convindrà dir, doncs, que l'ànima substancial és l'ànima vella o dels vells. I l'ànima-energia l'ànima nova.

XVII

Estem voltats de misteris. Per què la por irresistible de l'home a les tenebres, a la nit, a les ombres? Crec que el psicòleg que profunditzés en aquest punt estaria en condicions d'ensenyar moltes coses respecte a la veritable naturalesa humana.

XVIII

Dir-li a Déu dolent és poc, encara. Dir-li lleig és més horrorós...

I, no obstant això, la Maldat suprema no deixa d'ésser, metafísicament parlant, la Lletgesa suprema també. Car la Suprema Bondat és la Bellesa Suprema...

Heus aquí una veritat elemental, que no costava res de descobrir! Però per què no l'han vista de seguida eIs homes? Els homes són sempre així. Les veritats inèdites són les més clares, les més fàcils de totes. I, en aquesta ocasió concreta, han hagut d'esperar que vingués un home-geni i digués: «Sabeu, la Divinitat que us sembla dolenta? Doncs si us sembla dolenta, us ha de semblar lletja...».

Evident. I aleshores tothom ha vist amb en Leopardi,

il brutto potter che a comun danno impera

XIX

Crec en l’existència dels àngels, com crec en totes les idees, com crec en tots els esperits. Però no en el sentit popular, sinó en un sentit filosòfic.

Segons la meva idea, allò que en diem esperit és la imperfecció, l'anunci de coses que sols han d'ésser realitat en el futur. Tot el que s'anuncia, tot el que encara no es veu, és un esperit... Cada animal té un esperit, com cada ésser en general; però el més perfecte de tot ésser és la divina matèria. Els meus ulls, tal com estan avui organitzats, eren un esperit per a la medusa, aleshores que caminava, amb la taca pigmentària, per l'Oceà primitiu pressentint-me, adorant-me, necessitant-me. Els meus ulls ja obraven sobre aquella taca pigmentària, i eren la causa de totes aquelles reaccions primitives enfront de la llum.

Aquest concepte en suposa un altre de correlatiu. I és que, si l'esperit és per una part la imperfecció quan s'anuncia, per una altra part és la perfecció, quan ja està realitzat, actualitzat.

Crec, doncs, en la espiritualitat de les coses realitzades al món. Crec que el món és Déu. Crec que les estrelles són els àngels i els arcàngels, i que les flors són divinitats.

Què us sembla, segons aquestes concepcions, que són els animals sinó «sentiments en l'espai»?

Boig és, finalment, sota aquest punt de vista, aquell que digui que prefereix la «geometria dels geòmetres» a la «geometria de les coses».

XX 

Crec en la divinitat del món.

I, no obstant això, no dissimulo res de la crueltat del món, de la injustícia del món. Crec que el món és dolent.

Però crec que és divinament dolent, supremament dolent, i no exclusivament dolent; sinó també divinament bell i bo. Crec en la divinitat del món.

XXI

No sé quin inconvenient hi ha en admetre que la Naturalesa Divina té, com atribut, el Mal. Això no s'oposa que sia també Bona. Al capdavall, la experiència ens diu que el món és el teatre de les dues Intencions divines. ¿Qui que hagi vist l'agonia d'un ésser viu, o hagi sentit els dolors, podrà imaginar una cosa més iniqua, més infinitament dolenta, que les forces naturals? I qui no les ha sentides, àdhuc sota aquest aspecte, com Déu agent i present?

XXII

Si jo tornés a la joventut, dedicaria tota la meva vida a predicar al poble el seu dret a la Terra.

XXIII

En igualtat de condicions, l'instant de l'agonia deu ésser el més decisiu per a l'home. Car la agonia deu parlar aquell llenguatge que el nostre cor coneix quan estima o quan s'horroritza. I en l'Amor Suprem i en l'Horror suprem es revela Déu...

XXIV

Odio aquestes expressions: «es revela Déu»... «es manifesta Déu»... Això és indigne de l'home religiós, del filòsof, del poeta. Déu no es revela mai; és sempre. Una estrella no és la revelació d'un esperit. Ella mateixa és ja un esperit.

És tan natural creure-ho així, que els pobles primitius adoren els objectes exteriors. Prescindint de totes les exageracions d'aqueix impuls, devem seguir-lo. És l'únic impuls que procedeix directament de l’Essència de les coses.

Mentre el filòsof no sia un fetitxista, un poeta de la Naturalesa, un nen, els pensaments dels filòsofs sols seran deliris de la més menyspreable categoria: deliris de vells.

XXV

Hi ha sempre una regla certa per distingir el poeta de l'home vulgar.

Davant de la Naturalesa, el poeta mai es recorda de Déu: el Deus absconditus de metafísics i teòlegs, el Déu personal dels jueus.

El poeta està davant de la Naturalesa com davant de la divinitat. Ni concep una divinitat enllà de les coses.

I es comprèn. Perquè el caràcter de tota passió és l’exclusió de les comparacions i les antítesis. Per a un home enamorat, l'objecte de la seva passió no és fill de Déu —car això fora una relació de superioritat—; no és revelació de Déu —car això fora una relació d'ignorància—: sinó que és Déu mateix.

No és poeta aquell home fred que, davant de les lluïssors dels estels, demana quin Déu es revela allà.

XXVI

Podré estar equivocat. Però jo crec que l'origen de la idea de Déu està únicament en el menyspreu de la Naturalesa.

I així m'explico que, amb el progrés de la vida religiosa, vingui la renuncia al món.

XXVII

Suïcideu-vos, si voleu. Però amb el revòlver infal·lible de la Voluntat. Quan la vida us sia insuportable, per un acte de voluntat renuncieu a la Vida.

XXVIII 

No és pas veritat que sia «Voluntat» el món. No és pas veritat. Schopenhauer apareix aquí tan menyspreable com els antropomorfistes del poble i de la Teologia catòlica.

El món no és voluntat ni és idea. Pot ésser considerat, abstractament, com a voluntat i com a idea. Però fins a nosaltres no hi arriba més que per una via: l’Emoció.

XXIX

Perdoneu, Déu meu, tots els que us consideren Omnipotent i Bo! Perdoneu-los, Déu meu, car no saben que es contradiuen.

XXX

Cada excel·lència que atribuïm a Déu és una falta de respecte a la Naturalesa. O la Naturalesa, o Déu: trieu. Són irreconciliables: engrandir Déu és empetitir la Naturalesa.

Per la meva part, us deixo el fantasma de Déu, i adoro aquesta viva Naturalesa.

El meu amor per ella m'impedeix veure enllà d'ella.

XXXI

L'home és el constructor de si mateix: personalitza les qualitats i els accidents; de cada força en fa un ésser. Observant-se, ha descobert dintre seu una ànima.

No és veritat, però mereix aplaudiments. Construeix una ànima? Senyal que la vol tenir!

XXXII

Tot el que la ciència sap i ha dit respecte de l'home es resumeix així: l'home no és una forma: és una formació.

L'aplicació d'aquesta veritat als altres éssers constitueix la filosofia.

Déu mateix està subjecte a aquesta veritat.

Així, direu: Aquesta veritat és Déu?

I jo respondré: Sí, si aquesta veritat fos la primera... Però n'hi ha una de més alta: que aquesta veritat pot ésser falsa, com molts judicis de l'home.

XXXIII

L'home que blasfema és el mateix home que resa. La blasfèmia és el substitut moral de l’oració.

XXXIV

Moltes són les iniquitats socials. Els que no filosofen creuen que tot és culpa dels homes. Però és massa evident, per als pensadors, que la Naturalesa vol víctimes.

XXXV

Tinc pensada una Metacrítica a la Crítica de la raó pura  que a mi em resulta formidable. Se sap que en Kant estableix, mitjançant tesis i antítesis, una sèrie de conflictes de la raó. Un d'aqueixos conflictes és entre la «necessitat» i la «llibertat». Però en Kant resol la dificultat apel·lant a la doctrina, al caràcter intel·ligible.

La meva observació és aquesta: Per què el conflicte sobre el temps i l'espai no s'haurà de resoldre d'una manera consemblant? Per què no deu haver pensat el crític que l'Espai i el Temps que nosaltres coneixem no són més que eIs fenòmens d'un Espai i d'un Temps noümènics?

Tots els que coneguin la crítica se’n faran càrrec, d'aquesta observació, que potser algun dia jo mateix desenvoluparé.

XXXVI

El món és un Spoliarium o un Banquet de nuvis? Quantes opinions en aquest punt! Quantes audàcies! I, no obstant això, el pessimisme i l'optimisme depenen d'una conjunció, d'una lletra; del fet que es digui: spoliarium i banquet de nuvis.

XXXVII

Macbeth i Lady Macbeth; Frederic i Ortruda; Boabdil i Aixa...: no sé per quina raó anomenem els homes el sexe fort. No ho veig. No ho sé comprendre.

XXXVIII

Jo no tinc consciència, no trobo en mi res d’això que en diuen sentit moral. Em decideixo sempre en virtut de raons, i rebutjo eI vici perquè les meves raons el condemnen. Però si les meves raons no el condemnessin un dia, jo seria viciós.

XXXIX

La virtut no és més que la força. Però una força no habituada. És un disbarat identificar la virtut amb «l’habitud de fer bones coses». Si Déu existís, la millor definició, la més apropiada i digna d'ell seria aquesta: Déu és l'ésser sempre nou; l'ésser excepcional que mai es repeteix, que mai s'habitua.

XL

«No tinc pàtria. No l’he escollida mai. Però m'agradaria que la Humanitat fos Catalunya», així em deia un dia un dels meus compatriotes. El chauvinisme és l'última debilitat dels homes d'esperit.

XLI

L’escultura —treball de la pedra, dominació de la pedra— ha començat per ésser litolatria, adoració de la pedra. Abans que els homes es decidissin a reproduir la pròpia figura en el marbre, per molt temps adoraren la pedra. L’escultura, així considerada, no esdevé el símbol de tota activitat i de totes les aspiracions dels homes?

XLII

El sil·logisme no és més que una petició de principi. El llenguatge és una continua ironia; car, mitjançant termes universals, tractem d’expressar coses concretes...

D'aquestes dues ineptituds de la naturalesa humana procedeix la música, com a última esperança d'explicar les coses i el misteri del món.

XLIII

L'Entusiasme: tot procedeix d'aquí. El món i l'home són fills de l'Entusiasme. I és més filòsof, veu més dintre les coses, l'ànima enlluernada.

XLIV

Res queda. Tot passa. El Temps és la respiració continua de l'animal diví. Mateu-vos si la vida us fa nosa. Però si voleu viure, sigueu dignes companys de les flors i de les estrelles, sigueu germans del mar i de les muntanyes.

Decidiu-vos entre la Mort i la Vida. Entusiasme que és, la Naturalesa no vol saber res dels indecisos. S'allunya dels covards.

NBP

Aquí fineix la sèrie interrompuda de les màximes. Jo les he tretes d'un vell quadern. Estaven en Ilapis, i no he fet més correcció que la d'enumerar-les.

Diego Ruiz

Text inclòs al llibre Contes de glòria i d'infern seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist (Biblioteca Joventut, Barcelona, 1911). Transcripció adaptada al català actual de Jordi F. Fernández Figueras, realitzada l'any 2010.