JORDI F. FERNÁNDEZ: «DIEGO RUIZ, EL METGE FILÒSOF» (2021)

 

Diego Ruiz, un pensador eclipsat per les seves intemperàncies i un entorn hostil

Diego Ruiz Rodríguez (Màlaga, 1881-Tolosa, 1959) —filòsof, escriptor, psiquiatre, revolucionari… i murri fantasiós en algunes ocasions— és un personatge força oblidat que durant la seva joventut gaudí de certa fama com a prometedora figura del pensament filosòfic hispànic, notorietat que prolongà durant tota la seva vida inquieta com a productor d'idees i agitador de consciències, però també com a perpetrador de petits escàndols que el convertiren en l'heroi d'algunes llegendes urbanes barcelonines i, fins i tot, en el protagonista antiheroic de la novel·la Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), de Prudenci Bertrana.

Estrany, exòtic, desconcertant, egocèntric, pertorbador, pintoresc, extravagant, sinistre, estrafolari… són alguns dels adjectius que s'han utilitzat per qualificar Diego Ruiz, el metge filòsof, i, per què ho hauria de negar, alguns em semblen força apropiats, i fins i tot hi afegiria el de mitòman. No qüestionaré l'encert d'alguns publicistes a l'hora de retratar-lo, però... per què aquesta insistència a aturar-se en la seva personalitat sense arribar a penetrar en la seva obra?

Sens dubte la impressió que la conducta de Diego Ruiz causà en els seus contemporanis explica que la seva obra com a pensador, literat i psiquiatre quedés negligida, oculta rere les singularitats, rampells, exabruptes i vehemències d’una personalitat dionisíaca; i també rere de les mistificacions i les anècdotes xocants del seu «personatge». Però aquest rebuig potser també l'hauríem d'atribuir, en part, al recel mesquí de la mediocritat burgesa que prosperava sota l’ombra protectora de les capelletes de l'àmbit cultural català, així com al silenci censor de l'elit d'ordre i pulcritud que el guiava i controlava,[1] i que, si s'hi referia, ho feia —implicítament– d’aquesta manera: «El personatge […] emergeix tràgicament caricaturesc, per damunt d'una multitud de bohemis, d'invertits decadents, de professionals de la perversitat, d'immoralistes, d'anarquistes d'acció, de ganduls amb pretensions de savis o artistes, de ximples amb melena i de boigs sibil·lins i apocalíptics».[2]

Les il·lusions que Diego Ruiz havia posat en Catalunya com a nació i com a model i motor per a la regeneració d'una Espanya que detestava i la seva aposta per la creació d'una elit al servei de la nació eren del gust de la classe dominant catalana, però la seva deriva obrerista i anticlerical, la seva desmesura passional i el misticisme de la seva filosofia eren incompatibles amb la pulcritud racionalista i burgesa dels noucentistes catalans.[3]

Joan Maragall ja advertí el 1908: «Diego Ruiz està personalment exasperat: és una força que no s'ha sabut o no hem sabut aprofitar encara dins del nostre moviment, i actua tota sola, sense engranatge, sense fre; i va arborada».[4] I Ferran Canyameres —en un text inèdit de 1963 dirigit a Dom Marc Taxonera, monjo de Montserrat— sentencià: «Els intel·lectuals, entre els quals era envejat el seu prestigi, començaren a fer-li el buit, potser perquè s'obstinava cada dia més a viure en una feréstega independència, la qual anava fent d'ell un bohemi. Vestia estrafolàriament i amb descurança, amb una cabellera que li cavalcava el coll de l'americana, i atacava amb urc o insolència els que el tenien per un pobre home, els que abans l'havien tingut per un savi. Potser perquè no formava part de cap tertúlia de l’Ateneu o perquè el sabien cada dia més necessitat».[5]

En una nota biogràfica que precedia els contes antologats i editats conjuntament amb Emili Olcina a La veu de Madame Ricard i altres narracions,[6] afirmava que, després de perdre el seu càrrec com a director del Manicomi de Salt, Diego Ruiz malvisqué el 1913 enfonsat en una trista bohèmia.[7] Avui, després de conèixer amb més amplitud documents i testimonis de diverses èpoques, puc assegurar que, durant tota la seva vida adulta —excepte els tres anys que estigué al capdavant d'aquesta institució—, visqué sempre immers en una penúria econòmica que anà encarant com pogué gràcies a alguns treballs precaris i a la benvolença d'alguns amics fidels. Deutes, sablazos,[8] misèria, desnonaments…, aquestes foren les causes de la seva deixadesa en el vestir i de la seva deplorable higiene corporal, que tant feren parlar els seus detractors.

 

Diego Ruiz, anys de glòria i d’infern (1894-1913)

Diego Ruiz, orfe de pare, s'havia traslladat el 1894 a Barcelona, ​​ciutat on residia el seu oncle matern Rafael Rodríguez Méndez —prestigiós catedràtic de la Universitat de Barcelona, institució de la qual fou rector, entre el 1903 i el 1905—, i, com ell, estudia Medicina. El 1902, en acabar, aparentment, la carrera, es desplaça a Itàlia, becat per residir al Reial Col·legi d'Espanya de Bolonya i doctorar-se en l'especialitat de Psiquiatria a la universitat d'aquesta ciutat. He escrit aparentment perquè, si se'n consulta l'expedient universitari barceloní, es pot comprovar que, malgrat que havia tret unes notes excel·lents en els primers cursos, no arribà mai a fer el darrer.

Arribats a aquest punt, hem de preguntar-nos com es que, si encara no havia obtingut el títol de llicenciat a Barcelona, se li concedí una beca per cursar el doctorat en Medecina i a Bolonya se li permeté realitzar aquests estudis. Es possible que ni la Universitat de Barcelona ni el Reial Col·legi d'Espanya ni la Universitat de Bolonya advertissin aquesta circumstància, què ho hauria d'haver impedit? O, per ventura, alguna d'aquestes institucions l'ignorà de manera premeditada i l'amagà a les altres?

No queda gaire clar què succeí a Bolonya amb el seu doctorat, ja que, si bé és cert que l'11 de novembre de 1903 defensà la seva Tesi di Laurea, titulada «Sulla patogenesi dell'aptofobia (orrore generale del contatto)» —que es pot consultar a l'Arxiu Històric de la Biblioteca Universitària de Bolonya—, als arxius del Reial Col·legi d'Espanya, on forçosament s'havia de registrar l'obtenció del grau de doctor, no hi consta cap document que ho testifiqui.[9] 

Diego Ruiz abandona d'Itàlia al cap de poc temps i resideix una temporada a París, on segons afirmà en alguna ocasió, durant el curs 1904-1905, assistí a les lliçons que impartia Émile Boutroux, catedràtic d'Història de la Filosofia Moderna a La Sorbona; i on, segons afirmà en alguna altra, fou deixeble del neuròleg Fulgence Raymond, a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière.

Diego Ruiz, durant la seva segona estada a Catalunya, entre el 1905 i el 1913, —a més de promoure la Fundació Catalana de Filosofia,[10] fer centenars de conferències i escriure nombroses col·laboracions en tota mena de publicacions culturals fins a convertir-se en un personatge de renom—, publica, en castellà i català, cinc llibres de contingut filosòfic o de pensament, als quals podríem afegir-ne un de caràcter programàtic —escrit per guiar la formació política i espiritual d'unes noves elits enfortidores de la nació catalana des d'una orientació més propera al Modernisme que al Noucentisme—, una suposada autobiografia, un parell de llibres de contes i un de vinyetes literàries, i fou coautor d'un assaig sobre un cas de psicologia patològica.[11]

Tanmateix, alhora que desenvolupava aquesta trajectòria fulgurant, el seu comportament conflictiu, la seva agressivitat discursiva i la seva radicalitat política[12] l’anaven tancant portes i creant enemistats.

Paradoxalment, la bona fortuna de Diego Ruiz conclogué de manera definitiva per una conjunció de factors relacionats amb el seu nomenament, el juny de 1909, com a administrador i director mèdic del Manicomi de Salt, un càrrec que li havia permès viure —per fi— uns anys de bonança econòmica.

En primer lloc, s’enemista amb les autoritats provincials gironines. Tot just prendre possessió del càrrec, aplica tractaments psiquiàtrics innovadors —que inclouen un règim obert d'entrades i sortides per als pacients— que provocaren inquietud social. A més, fa una dura denúncia pública de les condicions misèrrimes en què els havien tingut fins aleshores.[13]

A l'agost de 1910, escandalitza les classes acomodades gironines amb la publicació del llibre La locura de Álvarez de Castro. Ensayo sobre la psicología patológica de un episodio heroico (1910), coescrit amb Prudenci Bertrana, en què s’atribuïa la mítica gesta del militar durant el tercer setge napoleònic, encara que sense llevar-li «un ápice de su grandeza», a un episodi de desequilibri mental, i en que demanava que també fossin recordats «los héroes de la paz […], sitiados por el hambre, rodeados de la indiferencia y egoísmo de los ricos».

Almenys des de 1908, sense abandonar el nacionalisme català, Diego Ruiz havia donat mostres de la seva aproximació a l'ideari socialista —com manifesta amb força delicadesa a l'últim paràgraf del llibre—, cosa que empitjorava l'ofensa, tal com exposa un canonge i catedràtic de Filosofia en relacionar-lo amb «la democracia anticlerical y el socialismo sin Dios, sin religión y sin patria y [con] las turbas republicanas, ebrias de sangre, de incendio y exterminio».[14]

Finalment, també podria ser que es descobrissin les irregularitats relatives a la seva titulació mèdica, ja que el 1909 no l'havia acreditada davant del Col·legi de Metges de la província, que acceptà aleshores la seva paraula com a aval.

En tot cas, al juny de 1912 fou destituït o renuncià al càrrec de director del Manicomi. Durant els mesos següents, malalt, sense feina, abandonat per la seva esposa, rebutjat pels noucentistes i distanciat d'alguns dels modernistes més interessants, viu atordit i desorientat —afortunadament sota la protecció d’un grup d'amics sitgetans—, fins que, el 1913, després d'unes estades breus a França i Suïssa, decideix abandonar Catalunya i instal·lar-se a Itàlia.

 

Diego Ruiz, la seva obra com a pensador

Tot i la seva personalitat complexa i el seu comportament extremat, no s'haurien d'haver menyspreat les seves aportacions com a pensador. És que potser Catalunya anava tan sobrada d'intel·lectuals que podia desestimar-les?[15] Diego Ruiz posseïa una cultura molt àmplia i estava sempre al corrent de les novetats en diverses disciplines científiques i humanístiques; per exemple —per centrar-nos en el seu àmbit professional—, era coneixedor de l'obra de Sigmund Freud a principis de segle i de la de Wilhelm Reich a la dècada de 1930.[16] No obstant això, crec que l'important pensador italoargentí José Ingenieros definí de manera encertada la seva trajectòria: «Ruiz, que había comenzado por donde pocos terminan, parece terminar por donde muchos comienzan. El bello decir, original y dionisíaco, priva [prevalece] ahora sobre el grave pensar; y en vez de escribir obras de filósofo, ha creído más sencillo anunciarse como filósofo antes que escribirlas».[17]

També és cert que la paraula filòsof es pot entendre en diversos sentits. En el seu pròleg a Contes d'un filòsof —breu però incisiu—, Joan Maragall deixa les coses clares: «Si per filòsof enteneu l'home entretingut a formar-se un concepte abstractament sistematitzat de l'essència de les coses, i que fredament procura ajustar totes les manifestacions al seu sistema, us dic des d'ara que aneu errats […]. Però si per filòsof enteneu un home fortament interessat en el misteri de la vida i lliurat amb totes les seves potències i sentits a la contemplació d'aquest misteri i a comunicar de calent en calent els espasmes soferts en aquesta contemplació, i la resolució d'ells en conducta de l'esperit individual i social, llavors no podré sinó confirmar l'expectativa vostra i reforçar-la dient-vos que, efectivament, aquestes narracions han brollat ​​en aquella regió de l'enteniment on els tipus i les accions extremes són vists a la llum vaga i tremolosa del misteri de llur essència».[18]

En tot cas, intentaré descriure amb unes breus pinzellades la seva obra intel·lectual, des de la meva minsa formació filosòfica i fent front a la dificultat de comprendre un pensament sincrètic,[19] i —paradoxalment— redactat de forma sintètica, condensada, però sovint també fragmentària, inconnexa, desordenada, com en una fuita d'idees.[20]

A «Diego Ruiz, una aproximació al personatge», la nota biogràfica inclosa dins La veu de Madame Ricard i altres narracions (1999), gosava oferir aquesta descripció: «La filosofia de Ruiz em sembla construïda al voltant dels següents pressupòsits doctrinals, propers a la filosofia nietzscheana, que descansaven al principi sobre un fons dens de retòrica culturalista i cientifista i que més endavant es presenten de forma gairebé esquemàtica: contra el pessimisme d’origen filosòfic i religiós cal adoptar una actitud d’entusiasme vitalista, tot i saber que la vida és angoixa; s’han d’acceptar els impulsos instintius, fills de la raó i la voluntat inconscients, com a elements rectors de la conducta humana; s’ha de bastir una lògica a partir d’aquests elements i, tot relegant qualsevol moral que els contradigui, s’ha d’adoptar una ètica regida per aquesta lògica; s’ha de saber també adaptar-se als estats emocionals col·lectius i al ritme harmònic de l’Univers; s’han de potenciar els aspectes ignorats i naturals de la ment humana per arribar a convertir-nos en l’home nou, l’ultravertebrat, l’aristòcrata de l’esperit, l’home déu, que actuant assoleix la felicitat i allunya l’angoixa, i que fins i tot pot aspirar en el seu excés de vitalitat a assolir una mena no especificada de transcendència temporal. Es tracta d’una filosofia en estat terminal, perquè, arribat a aquest punt, el filòsof, seguint aquella que creu l’única moral possible, ha d’esdevenir home d’acció entusiasta, l’heroi artista, l’home creador i dominador del món, que aconsegueix la felicitat convertint en real l’ideal, sacrificant-se i morint si és necessari». 

En fi, mantenint la meva gosadia, passo a descriure de manera molt breu els llibres de contingut filosòfic o de pensament que publica entre 1905 i 1908.

El seu primer llibre pròpiament filosòfic fou Genealogía de los símbolos: principios de una ciencia deductiva (1905),[21] dedicada al filòsof Ernst Mach, una obra —repleta de fórmules matemàtiques i proposicions filosòfiques— deutora de l'idealisme alemany i del positivisme espiritualista, i taxonomitzada com a estudi i revisió de la lògica  que als llecs en la matèria ens resulta gairebé inintel·ligible (i que, per això, a primera vista i de manera pueril, tant podem considerar-la una obra extraordinària com una superxeria), però que una autoritat contemporània com Luis Vega Reñón ha jutjat com a superada ja en aquell temps, pròpia d'un «intelectual agudo e inquieto, [pero] autodidacto en cuestiones de filosofía y de metodología matemática».[22]

La seva proposta sembla que és aconseguir a través de les intuïcions un mètode lògic que superi tota la lògica anterior i que permeti concretar un axioma primigeni sobre el qual es pugui organitzar tot el coneixement intel·lectual.

En un article publicat prèviament aquell mateix any i en què fa referència a l'edició imminent d’aquest llibre,[23] Diego Ruiz declara que per redactar-lo s’ha inspirat en els místics aràbics, italians i espanyols, que «la philosophie est une branche des beaux-arts»[24] i que la seva aspiració és ser Doctor en Ciències de l'Amor.[25] Després de llegir aquestes afirmacions, potser podem pensar que probablement la intenció de l'autor en redactar aquesta obra no era dedicar-la a l'estudi de la lògica com l'art de raonar, sinó com l'art de descobrir —o bé a explorar— certes directrius antilògiques, axiomàtiques, que possibilitarien el desenvolupament d'una nova ciència que podríem qualificar de cognitiva... o potser d'una via mística d'accés al coneixement del món. En fi, si més no, causen certa estranyesa venint d'un autor que, en altres moments, sembla fonamentar la seva obra sota l’influx de la de Gottfried Leibniz.

A Teoría del acto entusiasta (1906), proposa, com a base de l'ètica, la necessitat d'assolir un estat d'entusiasme intens i continu, de deixar-se posseir per aquest entusiasme i, a partir d’això, harmonitzar intuïció, desig i acció per executar l'autèntica vocació de la filosofia: la vocació de viure, de viure en la divinitat, de crear i dominar la natura començant per la mateixa naturalesa humana individual, en un plantejament optimista contraposat a la via ascètica de la filosofia schopenhaueriana, pensament amb què sembla mantenir una relació dialógica.

Però com s'assoleix aquest entusiasme? Mitjançant el coneixement, perquè el coneixement «és la mateixa Emoció, és a dir, l'Emoció com a llei». Així, doncs, el coneixement adquirit gràcies a una lògica que procedeix d'un raonament inconscient, intuïtiu, és el fonament de l'ètica ruiciana.

A Llull, maestro de definiciones (1906), enmig de l'embolic d'una cartografia de les divergències entre empírics i racionalistes, qualifica el polígraf mallorquí de precursor de Leibniz en la recerca d'un mètode universal a partir del qual es pugui sistematitzar, mitjançant lleis científiques, l'elevació al coneixement cert en tots els camps del saber —una cognoscibilitat possible gràcies a la bondat de la Natura—, un mètode que es basa en un art o tècnica de constituir definicions que permeti establir la relació que vincula cada ens amb tots els altres, dins la unitat —innegable, ja que aquesta és un reflex de la divinitat— de tots els ens de la Natura.

En la lectura de les seves obres es respira, de vegades, un hàlit anarconietzscheà. En el seu Jesús como voluntad (1906),[26] Jesús és presentat com el dictador espiritual més alt;[27] el mal, la resistència a l’acció creativa, el retraïment; i el bé, la voluntat de forjar-se un mateix en l'acció entusiasta: «Cada vez que un hombre sale fuera de sí y pone todo su orgullo en la obra, hasta poder sentirse y llamarse hijo de ella, digo que ese hombre es cristiano» i «he empezado por odiarme para amarme mejor. Me he perseguido a mí mismo como a una bestia infame […] hasta morir. Después he visto como nacía otro hombre, "vestido de templanza", pero ardiendo de voluntad y entonces me he amado». Però el seu Jesús como voluntad també és una crida clara al socialisme i a l'acció en allò col·lectiu: «Cristo es la posesión del mundo, la toma de posesión de un reino que nos habíamos dejado arrebatar. Nada se ha dicho ni nada se ha vuelto a decir tan grande sobre los derechos del hombre como estas palabras: todo es vuestro» i «un grito de esperanza lanzado a los obreros: ¡conquistad la tierra!».

De l'entusiasme com a principi de tota moral futura (1908) consisteix en una recopilació de cinc glosses i una nota sobre l'entusiasme i la seva manifestació projectada en les arts plàstiques, en la filosofia com a poesia i viceversa, en la música com una lògica que va més enllà de les paraules, en l'escultura i l'arquitectura com a manifestacions de la voluntat de poder sobre la matèria, en la política i en l'ànsia de llibertat de les consciències i dels pobles.

Si els seus llibres anteriors es dedicaren a la lògica, l'ètica, la doctrina cristiana i l'estètica, Del poeta civil i del cavaller (1908) s'ocupa de la política, un tema que ja preludiava a De l'entusiasme com a principi de tota moral futura. A la primera part del llibre, ens presenta al Poeta civil, el Cavaller contemporani, aquell intèrpret de l'esperit col·lectiu del seu poble capaç de cristal·litzar-lo i imposar-lo en un acte de servei, però també adverteix que de poeta civil ho pot ser tothom qui, ja sigui a través de l'experiència estètica en qualsevol disciplina o bé de l'acte entusiasta, exerceix una dictadura espiritual en el seu àmbit social, però no pas a través d’imposicions, sinó d'actituds exemplars, i afirma que qui ho fa prepara l'adveniment del Poeta alliberador. La segona part del llibre es dedica a les personalitats exemplars de Goethe, Carducci, Leopardi i Chénier, a la llei històrica que fa que els pobles avancin cap al seu destí ideal, fins i tot de manera inconscient, i a la crítica dels poetes que canten «com ocells i no com homes», ignorants de les qüestions vitals de la seva societat. A la tercera, a partir de la seva lectura de Le Mémorial de Sainte-Hélène, se centra en Napoleó i, amb ell, en la figura de l'Emperador, del dèspota il·lustrat, de l'estoic entusiasta i constant, del filòsof resolutiu que imposa la seva llei sobre la nació corrompuda. La veu propera a la figura del Cavaller, per la seva audàcia i voluntat de poder, però alhora la hi veu totalment oposada, per la seva brutalitat i absència de bondat, tan oposada com ho és la dictadura espiritual a l'imperialisme. La quarta part assenyala quins han de ser els objectius del Cavaller contemporani: soscavar el poder de l'Església Catòlica com a institució, buscar allò universal i la ciutadania del món a través d’allò particular i del respecte a la diversitat, i ser fidels al poder d'Eros com a impuls creatiu, ja que constitueix el pont que vincula allò humà amb allò diví. La cinquena part planteja la seva proposta de com s'ha d'enfrontar al futur el sentiment catalanista: odiar l'opressor, lluitar per la independència, potenciar la societat civil davant de l'Estat, abandonar la prudència i practicar la solidaritat. A la sisena i última part concreta quina ha de ser l'aspiració del nacionalisme modern sense la qual seria incompleta la seva lluita: assolir la llibertat per a totes les persones sense exclusió i abolir l'explotació socialitzant els mitjans de producció. Per a Diego Ruiz, només a través de la llibertat i de la igualtat absolutes s'assoleix la veritable fraternitat. 

No s'haurien de menysprear els articles d'opinió que publica a la premsa catalana entre els anys 1906 i 1909, uns textos que, a diferència dels seus llibres filosòfics, són molt clars, gens místics, i que contenen unes reflexions i uns missatges de civilitat i fraternitat que, retòrica decimonònica al marge, no desentonarien en els mitjans actuals.

A aquests articles, com a Del poeta civil i del cavaller, resulta evident l'influx del pensament d'autors com Thomas Carlyle, John Ruskin i Goisuè Carducci, així com de les tendències neomedievalistes del Modernisme.

 

L'obra literària de Diego Ruiz

Contes d'un filòsof (1908) consta de 15 contes d'interès literari molt divers, entre els quals, pel seu valor estètic, destacaria «Una resurrecció a París» i «Virginitat».

A «La veu de Madame Ricard», «Un rellotge fidel», «72, carrer d'Entença» i «Una resurrecció a París» es presenten diversos casos en què es posa de manifest com, ni que sigui de forma transitòria, les lleis del món material poden ser alterades per les diferents manifestacions de la potència passional. Com a contrapunt, a «L'ànima d'un vaixell», el personatge principal explica dos successos, fruit en aparença de forces psicocinèsiques, com a conseqüència de forces hidrodinàmiques, el primer, i de la suggestió, el segon.

En altres contes, no acabem de discernir si els hem de rebre com a simples testimonis objectius dels discursos d'uns protagonistes alienats o com a propostes del narrador a fi que considerem la validesa de les tesis defensades en les declaracions sorprenents dels personatges, tesis que, d'alguna manera, coneixent Diego Ruiz, podriem creure que l'autor comparteix. Així, a «Virginitat», l'alienada considera que la passió sexual no necessita assolir la materialització corporal per arribar al paroxisme, amb «totes les baixeses i totes les sublimitats de l'amor», mentre espera que, en el crepuscle d'un dia tardorenc, en un bosc, arribi la culminació de l'Amor… i la Mort. El doctor Härischtz, protagonista de «Com em vaig quedar cec», explica en el seu testament filosòfic que —després de concloure que l'Emoció és una força creadora i que, en canvi, la Raó és un instrument destructor que condueix al No-Res— decidí extirpar-se els ulls per veure-hi, per veure's, concentrat en la pura contemplació de l'Emoció, més enllà de les creacions, plaents filles de la llum o bé fantasmals, que aguaiten entre la tenebra.

A «Un somni ben somniat» i «Història cruel» es revela que, rere el pregonat optimisme ruicià i la seva fe en la força transformadora de l'entusiasme, hi batega el desassossec d'una rebel·lió angoixada contra la divinitat o contra l'existència mateixa, sigui quin sigui el seu origen. La lúcida protagonista del primer «plora dins seu el desconhort de tots els éssers, la inutilitat de totes les vinyes, les blasfèmies de tots els animals […]; la propera o llunyana confusió dels mons, la fi inevitable d'un univers sense fi i sense llei, sense causa, sense autor, un univers boig, absurd, gravitant cap a la mort […]». El protagonista del segon, després d'empatitzar amb el dolor sofert per un animal que ha estat llançat en vida a l'interior d'un forn en flames, relaciona implícitament aquest dolor amb el dolor que la divinitat causa a tots els éssers en dotar-los de vida i sentencia: «Déu meu, Déu meu, quin deliri!... Quines crueltats permets sota les teves estrelles! Quin infern la terra nostra, potser per tu també destinada a cremar-se un dia a dins mateix del Sol! Oh, [des]lliura'm aviat de la vida!».

Pel que fa a «Una agonia al Cimone», més enllà de la negació que la mort sigui un fet temible o de la proposició que un hipotètic suïcida pugui posar fi a la seva vida motivat per una finalitat científica, la cosa que resulta més interessant és que Diego Ruiz proposi, a través d’una visió del protagonista, que el temps no és sinó una dimensió més de l'espai.

«El boig Macbeth sacerdot» és un cercle de quatre històries curtes protagonitzades per residents d’un hospital psiquiàtric: el personatge que dona títol al conte, un sacerdot al qual l'amor a la humanitat i la seva voluntat de fer el bé han convertit en un potencial àngel exterminador, i que es creu condemnat a un càstig etern; una dona espectral, la boja de les flors, que sosté que les flors tenen ànima i que, en el seu patiment per la vida, fins i tot per la dels éssers més insignificants, desitjaria no trepitjar mai el terra per respectar-ne l’existència; i un discapacitat intel·lectual i sensorial, el fill natural dels dos anteriors personatges, un ésser que és incapaç de comunicar-se amb els humans, però que, no obstant això, adverteix l'energia de les forces tel·lúriques i reacciona emotivament sota la seva influència.

Contes de glòria i d'infern seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist (1911) consta de 17 narracions i d'un conjunt de 71 proposicions sobre religió, eutanàsia, moral, ètica, lògica, ciència i política recollides en els diàlegs mantinguts amb un Mestre anomenat Eladi Khataros, El Pur, així com de 44 aforismes teològics transcrits d'un vell quadern pertanyent a aquest mateix personatge.

Els diàlegs i les màximes són, en conjunt, una petita obra mestra en què el pensament de Diego Ruiz es mostra de forma concisa i diàfana, amb un suau to líric molt encertat.

Els contes es poden dividir en dos grups: l’un constaria de vuit narracions, sustentades novament en casos en què la potència psíquica afecta els processos corporals o determina estats i vincles que van més enllà de la lògica; i l’altre, de nou relats que es construeixen a partir de referències al món mític de les sagrades escriptures de les religions abrahàmiques i que qüestionen tant la seva doctrina com els seus pressupòsits, alhora que donen una visió alternativa o heterodoxa d'alguns dels personatges que hi apareixen.

A «La dona de l'onze», potser el més interessant i el més bonic de tots, el protagonista reflexiona sobre la bellesa i la transmutació dels valors que provoca el pas del temps, i revela, a més, el seu amor monstruós cap a una dona la bellesa de la qual només es manifesta en una mirada.

«Lassa» tracta sobre com en els somnis, alliberats de la voluntat d'intervenció de la ment, podem advertir amb més facilitat les realitats ocultes de la vida quotidiana i, fins i tot, altres realitats encara més profundes, suprapersonals.

Les altres narracions que componen aquest primer grup no tenen el mateix interès o presenten concomitàncies amb situacions ja vistes a Contes d'un filòsof, com la de la dona que, a «El suïcidi de Miss Manry», vincula la fi de la seva vida a la de les seves flors.

D’entre els contes relacionats amb els personatges de l'àmbit mític judeocristià, els que constitueixen part de l'evangeli personal de Diego Ruiz, n’hi ha dos que tenen com a protagonista Ponç Pilat. A «Una nit a Palestina», el narrador, a més de defensar que els somnis ens poden revelar les veritats ocultes, ens presenta un diàleg entre un mesquí i burocràtic Summe Sacerdot d'Israel i un Pilat intel·lectual que, utilitzant la lògica, pretén ensenyar-li a filosofar, i a «Pilatus detectiu» ens explica com aquest personatge històric mitjançant la recopilació de dades i l'anàlisi lògica dedueix la senzilla veritat que hi ha rere de la suposada resurrecció de Jesús.

El jove jueu de «Praga daurada» ens narra el plaer que li proporciona posseir una fortalesa tal que li permet causar-se de manera voluntària un dolor psíquic tan intens com el que devia sentir el fals messies odiat pels de la seva religió… un Jesús llibertador amb qui es reconcilia després d'advertir que en cada ésser humà hi batega un messies.

«La filla de Crist» té dues parts molt diferenciades. A la primera, el narrador qualifica la castedat de forma de mutilació —i manifesta que hauríem de preferir les persones que reaccionen de manera ardent davant les temptacions sexoafectives a aquelles altres que, de manera absurda, donen l'esquena als impulsos biològics primaris—, per transmetre'ns a continuació la raó per la qual Crist es lliurà als seus enemics, raó revelada en somnis pel mateix Jesús: la mort per fam i fred de Rut —la filla que havia tingut amb la Samaritana— després que el despietat fariseu propietari de l'hort de la Caritat li negués qualsevol ajuda entre somriures displicents.

Els contes «L'enuig del Messies contra el Pare Etern» i «Jesús fou Satan» es construeixen a partir de la mateixa tesi, que apareix explícita i concreta en el segon títol, que dona la clau de quin és el germen teològic d’aquestes narracions. Diego Ruiz estava fascinat per la figura de Satanàs tal com l'havia interpretat Giosuè Carducci: «Satana […] è la bellezza, l'amore, il benessere, la felicità […]. Satana è il pensiero che vola, Satana è la scienza che esperimenta, Satana il cuore che avvampa, Satana la fronte su cui è scritto: Non mi abbasso».[27] Però, a més, coneixedor del magma de les idees dels gnòstics cristians, especula igual que alguns d’ells amb la hipòtesi que, encara que pugui existir un Déu tot bondat que ens és desconegut, el Déu bíblic, Jehovà, el creador del món material, és en realitat el demiürg que ha originat tota la maldat. Aquesta tesi herètica és la mateixa que es troba en les proposicions i els aforismes amb què conclou aquest llibre. No ens ha d'estranyar que, pocs anys més tard, Diego Ruiz sentenciés: «La blasfèmia és la rosa de foc de la virtut».[28] En aquest context, Jesús no seria res més que un home que pretén transcendir la seva condició humana, que pretén divinitzar-se (ser en l'esperit) i que anuncia a la humanitat que aquesta ascensió és a l'abast de tothom.

En el primer dels dos contes, s'afirma que Satanàs residia en Jesús i que es manifestava en els moments en què vivia intensament, en què filosofava. Quan Jesús acaba advertint que Jehovà l’ha condemnat al dolor —al sacrifici, tal com ha condemnat tots els éssers de la seva creació–, per dignitat, esdevindrà el contradéu. En el segon, el narrador ens proposa la possibilitat que visqui encara entre nosaltres, en nosaltres, ja que el mateix Jesús, que se li ha aparegut en somnis o somieigs, li ha revelat que si els éssers humans no fugen de si mateixos, si són creadors, si s'enfronten al Déu categoria, tal com ho feu ell mateix, poden aspirar a una vida en la divinitat interior, a ser l'Ésser.

Nieto de Carducci: confidencias, memorias y cartas de un endiablado de nuestros días (1907) és un llibre que pretén ser autobiogràfic i de memòries, i que va des del seu naixement fins al 1905. Com a autobiografia, és una obra malreeixida, ja que alguna de les dades que ofereix resulta incoherent i crea confusió, i perquè a més sembla redactada per a consum propi, sense tenir en compte que no s'ofereixen algunes referències necessàries per afavorir la recepció entre els lectors. Més interessant resulta quan reflecteix l'esperit ple d’inquietuds de la joventut italiana d'aquella època i la fascinació que hi despertà la personalitat inconformista de Carducci.

Blanco refugio: guía espiritual de Sitges (1913) és un text laudatori i líric, proper a l'estètica noucentista, dedicat a Sitges, la Blanca Subur, i al seu entorn —de manera especial al paratge i al santuari del Vinyet, un antic lloc de culte dedicat a la Gran Mare de la mitologia ibera—, i vol ser un estímul espiritual per transmetre als lectors la veu de la Gràcia, la veu d’un poble la blancor del qual, «bajo el oro del sol, frente a lo azul»,  és una mostra de devoció a la fecunditat de la Feminitat Eterna; però també la veu del massís del Garraf, centrat en el promontori del Castell, on el ritme humà s'interposa entre dos altres ritmes enfrontats: el de les ones marines i el de les plaques tectòniques.

Anys foscos a Itàlia

No sabem gran cosa de la vida social i laboral que desenvolupà en aquest país, on arriba, de nou, el 1913 i on residirà durant 17 anys. Fins i tot hi ha llargs períodes (1916-1918, 1922-1924 i 1927-1929) en què el seu rastre desapareix totalment.

Sembla que forma part d'un grup semisecret, revolucionari i anticolonialista, el Klastos Club. Si ens hem de creure les dades biogràfiques subministrades per ell mateix —gairebé sempre sospitoses de contenir exageracions i mitges veritats—, hauria fet algunes llargues estades a Egipte i Palestina, a causa, d'aquesta militància entre el 1925 i el 1928.

Així mateix, encapçala un grup d'estetes, gli eternisti, vinculat a l'anterior, al qual també pertanyia el misteriós poeta Abel Gudra —personatge enigmàtic o, potser, heterònim del mateix Diego Ruiz, com sospita Antonio Godoy, de manera fonamentada, també segons les meves pròpies deduccions—,[30] de qui s’ha dit que influí en la radicalització andalusista de Blas Infante.

El 1925, la Casa Editrice L'Estremo Oriente publica tres títols d'una «Collana degli eternisti» dirigida per Diego Ruiz: l'assaig Pensieri nuovi su Kâlidâsa e primi incontri con W. Shakespeare, de Nathan Tschirieff, i els poemaris Le Andaluse (Diwan Tragedia del Risveglio dell'Islam), d'Abel Gudra, i Tutto l'Amore (Diwan delle Musiciste dell'Eternisme), de diversos autors (Aixa Handala, Ibna Al-Galazul, Abu-Farrukha, Bhara Barkha…). Els tres llibres semblen haver estat redactats pel mateix Diego Ruiz, de manera que els autors serien... fills de la imaginació de Diego Ruiz.

Tot i que és cert que ja el 1906 Diego Ruiz havia esmentat un Tschirieff, tractant-lo d'antic conegut,[31] l'estil d'escriptura del llibre de 1925 signat per Nathan Tschirieff coincideix amb el característic del metge filòsof i les idees que hi exposa semblen dictades per ell mateix.

Algú es podria preguntar si l'editor, el niponòleg Bartolomeo Balbi, no advertí l'engany. Doncs bé, potser n'era plenament sabedor, ja que ell mateix era sospitós de no ser el traductor, sinó l'autor, de les novel·les més reeixides de la seva editorial, les escrites per la japonesa Tsubaki Myû, una autora absolutament desconeguda al Japó.[32]

Durant aquest llarg període —i això sí que és innegable—, Diego Ruiz publicà força opuscles i llibres en castellà, italià, francès i alemany.[33]

 

Diego Ruiz, el revolucionari i l’exiliat

El 1931, procedent de França, després d’haver estat expulsat d'Itàlia, Diego Ruiz retorna a Barcelona i, tot just arribar-hi, és detingut per participar en els greus incidents que enfrontaren la policia i els anarcosindicalistes la segona quinzena de setembre d'aquell any.

Havent abandonat ja del tot la seva activitat específicament filosòfica, continuà ampliant i difonent l'ideari que havia concretat a Del poeta civil i del cavaller, però també es manifesta com un defensor acèrrim d’una tornada a la cultura i el pensament d'arrels iberosemites, posició que ja havia adoptat durant els seus anys italians, i, de manera paral·lela, s’aproxima cada cop més al moviment llibertari i col·laborà en publicacions com Solidaridad Obrera, Catalunya, Tierra y Libertad i Umbral.

Continuà publicant llibres de crítica política i social, que, si bé contenen algunes idees interessants, resulten una mica pamfletaris —redactats amb freqüència com si es tractés de la transcripció d'una arenga—, i no tenen, doncs, gaire interès intel·lectual, malgrat el que puguin apuntar els títols, sempre suggerents.[34] I, és clar!, continuà protagonitzant nous episodis singulars que anaven renovant i incrementant la seva fama de personatge excèntric.

El 1939 s'exilià a França —on resideix a Tolosa, primer, i a Biarritz, més endavant—, i on encara publicaria algunes obres i continuaria sumant actius a la seva trajectòria d'anècdotes estrambòtiques i escandaloses, com la d’acceptar fer una xerrada en una penya taurina per deixar-hi anar que «l'únic personatge digne i respectable de la festa és l’animal». Malauradament, sembla que els qui s'interessen en la seva figura centren l’atenció en boutades com aquesta, mentre que tots els aspectes positius de la seva trajectòria —com les mostres de categoria com a metge, malgrat que no en tingués el títol—[35] són ignorats.

 

Com hem de qualificar Diego Ruiz?

Sens dubte, Diego Ruiz patí des de molt jove algun tipus de desequilibri emocional que s'exterioritzava en un comportament megalòman i en l'estructura ideofugitiva de bona part de les seves manifestacions discursives, trets que, tanmateix, també li conferien, segons sembla, una capacitat de seducció sorprenent, tant entre polítics, escriptors, filòsofs i editors… com, —malgrat la seva proverbial falta d'higiene—, entre força dones joves i belles.

Una ment brillant perduda en el laberint d'un trastorn psíquic? Un pensador interessant enfosquit per les peripècies d'una vida desordenada i esdevingut entabanador? El creador d'un projecte intel·lectual i polític que sobrepassava les seves capacitats i possibilitats? Un intel·lectual apassionat a qui marginà la circumspecta burgesia catalana? No seré jo qui emeti un diagnòstic.

Jordi F. Fernández Figueras

13 d’abril del 2021

 

Dedico aquesta breu i humil aproximació a la vida i l’obra de Diego Ruiz a Antonio Godoy, Joaquim Jubert, Max Pérez i Maria Teresa Ruiz. D’una manera o d’una altra, tots quatre són també ruicistes.

JFFF

---

[1] «Aquests elements [noucentistes] dominaven els punts estratègics de la cultura i es feien dir sí senyor.» Josep Pla, Retrats de passaport, (1970).

[2] Josep Farran i Mayoral, «A propòsit de "Jo!" de P. Bertrana (l'aspecte moral i l'aspecte literari)», Revista de Catalunya, núm. 19, gener de 1926.

[3] «Alma Catalònia, Mater Iberorum», diagnosticà en una conferència realitzada el 1904 a Bolonya. Diego Ruiz identificava el catalanisme amb una causa emancipadora —que havia d’incloure l'obrerisme, el feminisme, el federalisme i tot tipus de reivindicació que impliqués llibertat i justícia social— que podria convertir-se en un model de pensament i acció per a tots els pobles d'Espanya, i fins i tot per als de la humanitat sencera.

[4] Joan Maragall, «Pròleg», dins Diego Ruiz, Contes d'un filòsof (1936).

[5] Ferran Canyameres, «Notes per a una biografia [de Diego Ruiz]», manuscrit (1963).

[6] Jordi F. Fernández, «Diego Ruiz, una aproximació al personatge», dins Diego Ruiz, La veu de Madame Ricard i altres narracions (1999) . 

[7] D’altra banda, aquest estil de vida caracteritzat per la misèria i el desordre sembla que, desgraciadament,  havia estat força freqüent entre els artistes, els músics i els escriptors de l’època modernista.

[8] Expressió col·loquial manllevada del castellà amb la qual feia referència a una acció consistent en aconseguir diners prestats d’algú, demanant-los amb insistència i sense cap intenció o possibilitat de retornar-los.

[9] Que no acabà el estudis per llicenciar-se en Medicina, ho pot comprovar qualsevol persona que consulti el seu expedient als arxius de la Universitat de Barcelona. Joaquim Jubert, a Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i «La locura de Álvarez de Castro» (2007), aporta una dada que, segons el seu parer, enterboleix la validesa del seu doctorat: assegura que als arxius del Reial Col·legi d'Espanya no hi ha registrat cap document que certifiqui la possessió del grau de doctor, quan per als becats era obligat lliurar-lo en el cas que l'obtinguessin. Però —ens podem preguntar— el fet que no l'hi registrés, podia privar de validesa un títol emès per la Universitat de Bolonya? Tot plegat és força estrany. De fet, quan oposità per ocupar el càrrec de director del manicomi de Salt, no presentà cap document o diploma que corroborés l'obtenció de la llicenciatura o el doctorat. El de llicenciat, evidentment, no podia pas presentar-lo, però... i el de doctor? En fi, un assumpte del qual no s'acaba de treure l'aigua clara.

[10] Aquesta institució ha estat estudiada de manera exhaustiva per Max Pérez a «La "Fundació Catalana de Filosofia" de Diego Ruiz (1906-1908)», un dels capítols de la seva tesi doctoral, en curs [2021]. La Fundació dedicà el seu seminari a comentar textos de Llull, Descartes, Spinoza, Malebranche, Fichte, Stirner i Bernat Metge; i, així mateix, publicà De l'entusiasme com a principi de tota moral futura: preparació a l'estudi de l'estètica (1907). Durant aquell periode, concretament al llarg del quart trimestre de 1907, Diego Ruiz també impartí lliçons d'estètica i comentà els Diàlegs de Plató a la Universitat Popular de Terrassa. 

[11] Genealogía de los símbolos. Principios de una ciencia deductiva (1905), i els seus complementaris Teoría del acto entusiasta (Bases de la ética) (1906), Llull, maestro de definiciones: nueva disertación sobre los principios del método en la historia de los sistemas (1906), Jesús como voluntad: dialéctica de la creencia cristiana (1906), De l'entusiasme com a principi de tota moral futura: preparació a l'estudi de l'estètica (1907) i Del poeta civil i del cavaller (1908); Nieto de Carducci: confidencias, memorias y cartas de un endiablado de nuestros días (1907), Contes d'un filòsof (1908) i Contes de glòria i d'infern, seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist (1911); Blanco refugio: guía espiritual de Sitges (1913); i La locura de Álvarez de Castro. Ensayo sobre la psicología patológica de un episodio heroico (1910).

[12] Per exemple, en el quadernet La Juventud y el primero de mayo (1907) cridava a la unitat d’estudiants universitaris i obrers en la lluita per l’abolició del treball assalariat.

[13] Diversos autors han criticat amb acarnissament la seva actuació com a director mèdic del Manicomi de Salt, però el prestigiós psiquiatre Ramon Sarró reivindicà la seva tasca com un dels punts de referència de la psiquiatria a Catalunya (Punt Diari, 20 de maig de1982) i, al text inèdit ja esmentat, Ferran Canyameres referí que, cap al 1950, en ocasió de la seva visita a l'esmentat manicomi, la mare superiora de la comunitat de monges que hi prestava els seus serveis li digué que guardava un excel·lent record de Diego Ruiz i que, així que el veiés, li transmetés les seves més sinceres i afectuoses salutacions.

[14] Anselmo Herranz, «La locura de Álvarez de Castro o la del Dr. Ruiz», La Regeneración, 20 d’agost de 1910.

[15] De tota manera, si bé bona part del món cultural de Catalunya acabà donant-li l'esquena, l'àmbit de la intel·lectualitat espanyola gairebé ni se n’assabentà de les seves propostes. Tot just algunes breus referències elogioses de Marcelino Menéndez y Pelayo, Adolfo Bonilla y San Martín, Edmundo González Blanco i Ramón Gómez de la Serna, un pròleg de Pedro Dorado Montero, una entrada de Pelayo Vizuete en una enciclopèdia… i alguns atacs des de les files conservadores. Més enllà del context espanyol, cal destacar que tingué alguns seguidors a Itàlia, com ara Giuseppe Ravegnani i Ettore Pellizzon; que despertà l'interès entre alguns pensadors llatinoamericans com l'argentí José Ingenieros i el mexicà Vicente Lombardo, i que, sobretot, fou elogiat per Fernando Pessoa, que, en un text de 1914 (reproduït a Páginas de estética e de teoria e crítica literárias [1966]), el feu encapçalar la llista d'una nova generació d'espanyols de gran talent: Diego Ruiz, Eugeni d'Ors, Miguel de Unamuno, Azorín…

[16] La informació sobre el seu coneixement de l'obra de Reich, me la facilità Josep Bartolí —company de Diego Ruiz en lluites socials durant la dècada de 1930— en una conversa mantinguda a Terrassa el 1984.

[17] José Ingenieros, La cultura filosófica en España (1916).

[18] Joan Maragall, «Pròleg» dins Diego Ruiz, Contes d'un filòsof (1936).

[19] Com una mena de «labor de retalls» de pensaments i plantejaments piratejats a filosofs de diverses escoles. 

[20] Pedro Dorado Montero assenyalà les causes d’aquesta dificultat: «a través de otro temperamento mental, a través de otra pluma, las notables y coherentes aseveraciones desparramadas (o mejor condensadas, porque es una obra de una intensa condensación) en la Genealogía de los símbolos hubieran sido más asequibles a los lectores, pues no se debe desconocer que es condición para la inteligencia el hallarse al unísono, es decir, que el escritor se acomode al orden de conceptos y de expresiones dominantes en el medio social para el que escribe». «Cuatro palabras de prólogo», dins Diego Ruiz, Teoría del acto entusiasta, (1906).

[21] Per comprendre la direcció que prengueren les seves obres posteriors, potser hauríem de considerar que l'autor passà de la categoria de filòsof a la de pensador o assagista filosòfic que dirigeix el seu intel·lecte des del que és purament especulatiu cap a horitzons més amplis, cosa que a més seria coherent amb una de les conclusions a què arriba a Genealogía de los símbolos: «el hombre no puede entregarse a otra ciencia más honda que al estudio de su conducta para hacerla libre, sin lo cual nadie puede ser llamado sabio». Genealogia de los símbolos (1905).

[22] «Se trata de un ensayo […] sobre diversas nociones y métodos (simbolismo, definición, demostración...) asociadas a una concepción decimonónica de la matemática, donde no falta alguna alusión ocasional a Hilbert o a Peano, si bien hecha desde el contexto de la axiomatización clásica pre-hilbertiana, sin vislumbrar la nueva axiomatización estructural ya en curso. No hay, desde luego, referencias conceptuales o técnicas a la nueva lógica simbólica o matemática». Luis Vega Reñón, «Ventura Reyes Prósper (1863-1922) y la introducción de la nueva lógica en España», Asclepio, vol. 54, núm. 2, 2002.

[23] Diego Ruiz, «D'une nouvelle École spéculative», L'Initiation: Revue Philosophique des Hautes Etudes, vol. 66, núm. 5, 1905. Potser és convenient indicar que, tot i el títol, es tractava d'una important revista maçònica d'estudis esotèrics, encara que això no sigui ni sorprenent —no es pas versemblant que ambdós, l’esoterisme i la metafísica, siguin il·lusions filles de la imaginació platònica?— ni causa d’especial descrèdit per al nostre autor —no és pas cert que, als segles XIX i XX, alguns filòsofs elucubraren sobre qüestions que ens poden semblar properes a la Teosofia, i que força neuròlegs i psiquiatres, en els seus estudis de la ment humana, s'aproximaren a allò que, vagament, anomenem «ciències ocultes»?

[24] «La filosofia es una branca de les belles arts». Aquesta afirmació recorda una altra que proposà trenta-cinc anys després Jorge Luis Borges a «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius», Sur, núm. 68, 1940: «La metafísica es una rama de la literatura fantàstica».

[25] Sens dubte, es refereix a l'amor com a un estat de perpetu entusiasme, a un amor platònic (per descomptat, en el sentit filosòfic).

[26] Aquest llibre breu tingué una segona edició el 1907. Un èxit sorprenent, ja que fou l’obra menys ressenyada de les que produí en aquell període.

[27] En el context històric en què Diego Ruiz les utilitza, les paraules dictador i dictadura potser encara no tenien unes connotacions tan negatives com al nostre, i eren més a prop dels conceptes despotisme il·lustrat o potser simplement indicaven una qualitat d'exemplaritat. De tota manera, és clar que, actualment, els dos termes ens grinyolen.

[28] «Satanàs [...] és la bellesa, l'amor, el benestar, la felicitat [...]. Satanàs és el pensament que vola, Satanàs és la ciència que experimenta, Satanàs és el cor que crema, Satanàs és el front en què hi ha escrit: No em sotmeto» (fragment d'una carta de Carducci al seu editor, desembre de 1869).

[29] Rosa de foc fou el nom que rebé la ciutat de Barcelona quan, durant la Setmana Tràgica de 1909, el poble insurrecte il·luminà la nit de roig amb la crema de convents i esglésies.

[30] Antonio Godoy Romero, «Abel Gudrá. Referencias por parte de Diego Ruiz y el andalucismo histórico», dins Antonio Godoy Romero, Diego Ruiz, Abel Gudrá y el enigmático diván «Las Andaluzas» (2020).

[31] Diego Ruiz, «Els nous ideals de la Ibèria», El Poble Català, 13 de gener de 1906.

[32]  Adriana Boscaro, Narrativa giapponese: Cent'anni di traduzioni, 2000.

[33] Alguns eren assaigs dotats d’intenció filosòfica, com Notes autobiographiques sur un système de philosophie de l'enthousiasme (1913), Das Ueberwirbeltier. Praeludien einer Philosophie als Kosmogonie (1913), Mi doctrina y el pensamiento de mi raza: notas para el discurso inaugural de la Association pour l'étude de la philosophie de l'enthousiasme (1914), Die Welt ein symbol (1914), Kosmogonischer Dialog (1914), Prima prova di un Principio nuovo sulla natura del Tempo, come propedeutica alla dottrina del Ritmo (1921), La Musicalità di Eschilo e l'enigma artistico del «Prometeo incatenato» (1921) i Contro Chopin: Impromptu di un filosofo dell'entusiasmo contro ogni possibile ritorno del «Primitivo» (1921); i d’altres eren textos de crítica política i social, com L'anima di Ferrer. Conferenza tenuta a Ravenna (1914), La guerra d'oggi considerata come una delle belle arti (1914), Impromptu adversus Austriam (1915) i Dio mendicante: il grido della insurrezione indiana (1930).

[34] Missatge a Macià (1931), El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella (1931), Sevilla. Decreto de acusación contra una burguesía disponible (1931), Rabassa morta: un episodio de la guerra social en Cataluña (1932),  Represión mental en Alemania. Piezas de convicción para un juicio sobre el nazismo y la cuestión judía (1933), El Duce contra el Negus: análisis científico de un sangriento conflicto (1935), Vacunar es asesinar. Dejarse vacunar, suicidarse (1935) i La Química contra la humanidad: la verdad a mi pueblo sobre la falacia de la defensa pasiva contra los gases (1937), entre d’altres.

[35] Es pot trobar un testimoni dels seus encerts com a metge durant els anys de l’exili en el text inèdit, ja citat, de Ferran Canyameres.